Les guerres, que són esdeveniments sense cap justificació en un món civilitzat, han estat el motor de la història durant segles. Però de quina història parlem si necessita guerres per avançar? Moltes persones, com l’articulista que signa aquest escrit, han nascut en una època, els anys 40 del segle XX, producte d’una guerra molt cruel i, evidentment, innecessària per al progrés de la societat on vivia, la del Pirineu —amb Andorra—, Catalunya i Espanya. Aquesta guerra, la Guerra Civil dels anys 1936 i 1939, va enderrocar un sistema democràtic per substituir-lo per una dictadura. Tot plegat va suposar un retard social, econòmic i cultural de gairebé 40 anys. Tot seguit, la Segona Guerra Mundial —que tingué lloc entre els anys 1939 i 1945—, va suposar més de 70 milions de víctimes mortals.
Molta gent estava en contra de fer aquestes guerres. Abans de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), hi va haver nombrosos grups de persones que advocaven pel pacifisme i per l’antimilitarisme, i que renunciaven a participar en la guerra com a soldats. No li veien el sentit, ni personalment ni socialment. Malgrat tot, la força dels nacionalismes agressius i la potència d’uns Estats que no podien permetre qualsevol moviment d’aquest tipus, van fer que les idees pacifistes fossin bandejades sense cap efecte pràctic que no fos la repressió brutal d’aquest moviment.
Avui, hem viscut en un món —hi vivim—, amb una gran quantitat de focus bèl·lics. Es calcula que són gairebé una quarantena en un planeta que és, alhora, cel i infern per a 8.000 milions de persones. Els moviments pacifistes hi són, ben presents, en moltes organitzacions polítiques i culturals. Però a casa nostra, on podem dir que no hem viscut mai cap guerra —encara que sí que la vam patir ben directament— poca gent creu necessari manifestar-se al carrer per tal que la bandera de la pau aixafi la de la guerra. Els darrers records que tinc és la de les concentracions contra l’agressió a l’Iraq al costat de Les Mesures del carrer Major de la Seu. Potser caldria retornar-hi.
L’exemple ens el donen a la vila d’Oliana, on un grup de persones es situen davant l’ajuntament cada dilluns, dimecres i divendres, a les 11.45 hores. Amb el seu exemple, vestits amb una armilla blanca i amb un cartell que proclama Aturem les guerres, fan una crida, plena de dramatisme i sensibilitat, als seus convilatans. Oliana és una de les poblacions catalanes on es fa aquesta activitat. Primer, va començar el Fermí Tordesillas i, després, el van seguir altres persones com el Ventura Roca, el Toni Buchaca, el Jordi Codina, la Pilar Rocamora… Es manifesten contra tot tipus de guerres encara que és evident que la guerra d’Ucraïna n’ha estat l’esdeveniment causal.
Quan, de bell antuvi, el Fermí Tordesillas, que va ser alcalde de Peramola, es va col·locar tot sol davant de la façana municipal — tothom li preguntava que hi feia—, s’arriscava a una posició oberta a tot tipus de reaccions, a favor i en contra. Però ha trobat la solidaritat oberta d’altres ciutadans i ciutadanes, com l’alcaldessa Carme Lostao o la persona amb qui vam conversar, el Ventura Roca, exalcalde olianès i expresident del Consell Comarcal de l’Alt Urgell. Tordesillas ha manifestat diverses vegades la seva indignació per la concentració d’armes a Ucraïna, amb tot el que representa en la mort de joves soldats i en el patiment de la població ucraïnesa. Té clar que cal reforçar els esforços diplomàtics per obrir una sortida no violenta a la situació.
Roca també es manifesta per una actitud pacifista de gran espectre polític, cita Martí Olivella com a una personalitat inspiradora de les seves actuacions i pensa que cal que la joventut se sensibilitzi molt més pel gran perill pel qual travessa la societat europea. Són de veritat emocionants les fotos dels amics d’Oliana, fent front a un bel·licisme que no pot afavorir sinó a la potent indústria armamentística. I el que es pitjor encara, al tipus de plantejament de relacions internacionals, on cal recórrer a les armes per solucionar els conflictes. I això pot significar la fi de tot plegat!
