El debat sobre immigració i integració s’ha situat al centre de l’agenda política. En només quatre dies, Concòrdia ha passat de debatre amb el Govern a posar damunt la taula dues proposicions de llei completes. Es tracta d’una resposta ràpida i concreta a una qüestió sensible, que fixa propostes tan rellevants com elevar a un milió d’euros la inversió mínima per als residents passius o eliminar l’opció de complir requisits a través de l’habitatge, amb l’objectiu de reduir la pressió sobre el mercat immobiliari. Davant d’aquest moviment, la reacció de la ministra Conxita Marsol ha estat acusar l’oposició de manca de ‘fair play’. Una expressió que sorprèn. Reprotxar precipitació a una formació per presentar iniciatives legislatives, només quatre dies després d’un debat on el mateix Govern havia admès la necessitat de canvis, sona més a incomoditat política que no pas a criteri institucional. L’activitat parlamentària és també iniciativa i proposta, i desqualificar-la com a manca d’elegància no contribueix a l’esperit de consens que s’invoca. Potser, en aquest cas, el ‘fair play’ caldria practicar-lo a banda i banda.
