És un fet que la persona addicta a qualsevol substància química, per molt de temps que porti sense consumir-la, si torna a provar-la encara que sigui una vegada, té un 99% de possibilitats de tornar a ser dependent. Per tant, estem veient que la línia entre ser exaddicte i tornar a ser-ho és molt prima, i per això mateix, és primordial ser molt realista respecte al funcionament de les addiccions i sobretot, com funciona el cervell en aquest sentit – per què és tan fàcil recaure?
Estem parlant d’un mecanisme biològic, on hi ha neurotransmissors per al mig, no de només ganes, motivació i esperança. Però, per sort, la constància i sobretot, entenent que l’abstinència és qüestió de temps, l’espera per aconseguir-ho es fa menys pesada perquè veiem els beneficis que en traiem. S’ha d’entendre que el cervell drogat (alcohol, tabac o substàncies il·legals) ha creat la seva pròpia homeòstasis (funcionament equilibrat), no té la mateixa que les altres persones, on la presència d’aquestes substàncies provoca alteracions cognitives i físiques al mateix moment de ser introduïdes en l’organisme, perquè trenquen l’homeòstasi cerebral, alteren les connexions neuronals.
Així doncs, és inviable pretendre no voler tornar a consumir de per vida just deixant el seu consum ara mateix, l’èxit de l’abstinència serà una realitat a mesura que vagin passant els mesos i la persona s’adoni dels beneficis que està obtenint. En suma, que una vegada hagin passat uns quants anys sense haver consumit, la persona podrà visualitzar-se de manera real la resta de la seva vida allunyada de la droga en qüestió. Igualment, la gran majoria de vegades, per no dir sempre, l’addicte ha canviat d’ambient social i malauradament, la persona no troba el seu lloc perquè haver-hi d’abandonar els hàbits i costums diaris no és tan evident fer-ho.
Per exemple, diguem que vol deixar de beure alcohol, fumar cànnabis, esnifar cocaïna o prendre metamfetamines, però el cercle social en el qual es mou, troba normal el seu consum perquè en part, és la raó principal per trobar-se i compartir opinions. És a dir, el grup gira entorn la droga, sense ella, no hi ha motius per estar junts i, per tant, si abandona el seu consum, inevitablement, queda fora perquè, o els altres la deixen de costat o ella mateixa se sent fora de lloc. Així doncs, haurà de conviure amb la soledat i malauradament, no tothom és capaç de fer-ho, ni tampoc té la capacitat de trobar alternatives, nous ambients socials o llocs on passa l’estona.
Amb això vull dir que, en bona part, la teràpia per abandonar la droga, comença per treballar i enfortir la frustració donat que, deixar una addicció significa que tindrem un buit emocional. La droga ocupa gran part del nostre temps i, per tant, hem de trobar com ocupar-nos, hem de buscar un substitut (llegir, fer esport, passejar, tenir un hort, etc.). La desolació en sentir el buit i no poder omplir-lo amb res és un dels principals motius per recaure en l’addicció.
