Quan hi ha una agressió física en la relació de parella és que perquè ja ha arribat a la seva fi i no hi ha marxa enrere. La persona que agredeix físicament a l’altre membre de la parella és perquè li ha perdut el respecte i sent per ell de tot, menys amor. Amb la qual cosa, és una bogeria o estupidesa quedar-se més temps al seu costat per molt que justifiqui el seu comportament atès que mai es danya voluntàriament a la persona estimada. Al seu torn, abans d’arribar a l’agressió física, primer cal passar per la verbal i l’emocional per a així danyar-li l’autoestima i l’autoconfiança i que d´aquesta manera es quedi sense eines mentals per a defensar-se. Per consegüent la víctima aprèn a no defensar-se enfront del menyspreu i en psicología anomenem a aquest comportament, la “indefensió apresa”. Això és quan per molt que lluitem contra alguna injustícia o algun problema que tinguem, no aconseguim resultats favorables i conseqüentment, abandonem perquè donem per fet que no hi ha solució possible. Pensem: he lluitat tot el que he pogut, m´he esforçat de valent i no he pogut capgirar la situació.
Però, el problema no radica exactament aquí, si no, en la seva generalització perquè no tenim en compte els factors que ens impedien aconseguir el resultat favorable (la nostra edat, el nostre nivell cultural, la nostra força física, la nostra capacitat econòmica o mental, l´ambient social, el lloc de residència, les lleis governamentals, etc.) Tot aquest conjunt de variables són temporals, però, les interpretem com a inamovibles i aquí mateix radica la indefensió apresa. No és el mateix tenir 15 anys que tenir-ne més de 40 i tampoc ho és residir en un lloc que en un altre i així amb tots els exemples esmentats anteriorment. Així doncs, i reprenent l’article, quan la nostra parella ens maltracta físicament i no la denunciem públicament o enfront de les autoritats pertinents és perquè anteriorment ja hem intentat frenar el seu comportament despectiu i no ho hem aconseguit.
Però igualment, en moltes ocasions, creiem que ens ho mereixem i busquem justificar el seu comportament pensant que es un càstig pel nostre bé perquè, hem actuat de manera incorrecta. Tenim l’autoestima i l’autoconfiança tan danyades que hem perdut la referència per a distingir entre el mal i el bé i per consegüent, no sabem si ens estan agredint, castigant o premiant quan el dolor exercit és menor que en altres ocasions. L´agressor ens ha deshumanitzat i per consegüent, hem passat a ser la seva mascota de companyia, el seu esclau o simplement, un objecte més de la llar. Per a ell, som éssers sense sentiments i sense cap valor social i a sobre, està convençut que el nostre deure és satisfer-lo en tot moment.
