La recent flexibilització dels requisits per accedir al parc públic d’habitatge, anunciada pel Govern, és un pas en la bona direcció, però no deixa de ser un moviment que arriba tard i amb certa timidesa. Permetre que només un membre major de 18 anys del nucli familiar compleixi amb els cinc anys de residència pot obrir la porta a més sol·licituds, però no resol de manera estructural una problemàtica de fons: la manca d’oferta real d’habitatge assequible al país.
Tot i que s’estima que unes 100 famílies addicionals podrien beneficiar-se d’aquesta modificació, la xifra palesa la limitació de l’abast real de la mesura. Les adaptacions per a majors de 65 anys i la flexibilització dels criteris econòmics apunten bones intencions, però encara caldrà veure com es traslladen a la pràctica.
Amb tot, mantenim un vot de confiança. Si aquest canvi és només el primer pas d’una reforma més profunda i valenta, caldrà reconèixer l’esforç. Però si es tracta només d’un ajust cosmètic dins una llei més àmplia, les famílies continuaran topant amb un sistema que no dona resposta a l’emergència habitacional que pateix el país. Ara, més que flexibilitzar, cal transformar.
