Resulta fascinant observar com, en aquest petit i estimat racó dels Pirineus, som capaços d’aconseguir l’impossible: adoptar una tecnologia dissenyada per al consens descentralitzat i aplicar-la mitjançant l’ego més centralitzat. És, gairebé, una obra d’art del surrealisme polític.
Fa anys que sentim parlar de convertir Andorra en un hub tecnològic, un far d’innovació al cor d’Europa. No obstant això, el que hem construït no és un ecosistema, sinó una versió moderna de la Torre de Babel a l’andorrana. En la llegenda original, la humanitat va deixar d’entendre’s i es va dispersar; aquí, tothom afirma parlar el mateix idioma —blockchain, actius digitals, innovació—, però cada institució ha decidit aixecar la seva pròpia mini-torre al seu jardí privat, assegurant-se, sobretot, que la del veí no brilli gaire.
El nostre lema nacional «Virtus Unita Fortior». Sota aquest mateix esperit, l’Associació Andblockchain va obrir camí l’any 2018 a contracorrent, quan parlar d’això semblava una utopia. Fins i tot ens van titllar de partidistes o de fer política quan l’únic que volíem era legislar per fer del país un veritable referent d’innovació. Però, a l’hora de la veritat, sembla que la unitat ens fa al·lèrgia.
L’Associació va treballar intensament per tal que el Consell General aprovés la Llei 24/2022 de la representació digital d’actius mitjançant la tecnologia de llibre registre distribuït. Així mateix, va col·laborar estretament en la reforma de la Llei 35/2014 de serveis de confiança electrònica per introduir blockchain en el seu nou redactat. Gràcies a aquesta empenta, els bancs van obrir els seus departaments d’actius per oferir nous productes.
Paral·lelament, durant aquests anys, el Govern i la seva agència de promoció econòmica han anat omplint els seus discursos amb la paraula de moda. Han adoptat la lletra de la tecnologia, la llei està escrita i el paper ho aguanta tot, però han traït l’esperit. És com comprar-se un Ferrari per tenir-lo al garatge sense motor: estèticament és impecable, però no et porta enlloc.
El que vivim és un exercici magistral de blockchain-washing: utilitzar la terminologia per semblar moderns i atraure buscadors de capital, mentre es manté una mentalitat del segle XX fonamentada en estructures verticals, opaques i una por atroç a la col·laboració real. La paradoxa és tant deliciosa com tràgica: hem creat una legislació de cadena de blocs amb una mentalitat totalment anti-blockchain.
On són els casos d’ús reals? On queda la traçabilitat en la nostra administració, la certificació dels títols universitaris, l’eficiència en la logística o la transparència en els processos? De moment, som un arxipèlag d’interessos privats on ningú es fia de ningú, projectant cap a l’exterior un soroll confús en lloc d’un missatge sòlid.
Se’ns omple la boca amb la paraula «bloc», però oblidem que un bloc només té sentit si forma part d’una cadena. Per ara, només tenim baules disperses, rovellant-se pel frec dels egos, mentre el veritable futur tecnològic s’escapa per les costures de la desunió.
