L’analfabetisme era fàcil d’identificar, segles enrere. Era la incapacitat de llegir i escriure. Una limitació visible que dificultava l’accés al coneixement, a la cultura i a la participació social.
Avui, en les societats desenvolupades, la majoria de les persones saben llegir. Mai no havíem tingut tants llibres, tants mitjans de comunicació, tantes universitats i tant accés a la informació.
I una pregunta incòmoda s’obre pas:
I si el nou analfabetisme no fos la manca d’informació, sinó la incapacitat de pensar críticament sobre ella
Internet ens ha donat accés instantani a gairebé qualsevol resposta. En pocs segons podem consultar dades, buscar definicions, veure documents o escoltar experts de qualsevol lloc del món.
Però disposar d’informació no és el mateix que comprendre-la.
Mai havia estat tan fàcil confondre coneixement amb acumulació de dades.
Llegim titulars i creiem que coneixem els fets. Veiem vídeos de trenta segons i pensem que entenem conflictes complexos. Repetim opinions escoltades centenars de vegades i les confonem amb pensament propi.
La informació ens envolta. La comprensió és molt escassa.
Una gran part del consum informàtic actual és superficial. Passem d’una notícia a una altra, d’un vídeo a un altre, d’una opinió a la següent, sense temps per contrastar, reflexionar o contextualitzar.
L’objectiu ja no és entendre millor el món, sinó mantenir-se actualitzat.
Però una persona pot consumir centenars de continguts al dia i continuar sense saber distingir una dada d’una interpretació, una evidència d’una creença o una informació rigorosa d’una manipulació emocional.
Cada vegada decidim menys què llegim. Els algoritmes seleccionen notícies, vídeos, publicacions i opinions basant-se en allò que ens agrada o ens manté més temps connectats.
Quan només escoltem allò que ja pensem, deixem d’aprendre. I quan deixem d’aprendre, el pensament crític es debilita.
Vivim en una època que tothom té opinió sobre tot. En principi és una bona notícia. La democràcia necessita ciutadans que participin. El problema apareix quan la necessitat d’opinar és més gran que la voluntat d’entendre.
Potser el problema no és la manca de capacitat. Potser és que pensar exigeix un esforç que molts hem deixat d’entrenar. Pensar implica dubtar. Implica qüestionar les pròpies conviccions. Implica que podem estar equivocats…
I això és molt menys confortable que abraçar explicacions simples, enemics clars i certeses absolutes.
Potser l’educació del futur no haurà de centrar-se només en transmetre informació. Haurà d’ensenyar a discernir.
A contrastar fonts. A identificar manipulacions. A sostenir una conversa amb algú que pensa diferent sense convertir-la en una guerra. En definitiva, haurà d’ensenyar a pensar. Perquè el coneixement ja no és escàs. El criteri sí.
L’analfabet del segle XXI pot llegir un llibre, navegar per internet i utilitzar tecnologia avançada. Però si és incapaç de distingir entre informació i propaganda, entre evidència i emoció, entre coneixement i soroll, continua sent vulnerable.
Potser el gran repte del nostre temps no és aprendre a llegir més. És aprendre a pensar millor.
