Les paraules del Col·legi Oficial d’Arquitectes d’Andorra resumeixen amb claredat el moment que viu el país: si les administracions recorren a moratòries urbanístiques és perquè han detectat desequilibris que requereixen una revisió profunda. La qüestió no és menor. Durant anys, el creixement constructiu ha avançat a un ritme intens que ha generat oportunitats econòmiques, però també tensions evidents sobre el territori, les infraestructures i l’habitatge. Les moratòries no són una solució en si mateixes ni poden convertir-se en un objectiu permanent. Són, en essència, una eina temporal per guanyar temps i redefinir un model de desenvolupament que sigui compatible amb les limitacions físiques del país i amb les necessitats de la ciutadania. És comprensible la preocupació d’un sector que veu com es poden reduir encàrrecs i projectes. Tanmateix, també ho és la necessitat de planificar amb més rigor el futur urbanístic. El repte serà trobar l’equilibri entre activitat econòmica i sostenibilitat territorial. Aturar-se, de vegades, és la millor manera d’evitar errors difícils de corregir.
