Era el dimarts 16 d’agost, ben d’horeta, cap a les nou del matí. Pol Moya voltava per la vila olímpica, encara no molt transitada, quan va veure a prop de les parades d’autobusos un home negre vestit de verd de dalt a baix, alt, imponent, amb unes ulleres de sol de lent reflectant. Inconfusible.
Era ell. Usain Bolt. La llegenda de la velocitat. Un dels esportistes més sol·licitats a Río de Janeiro juntament amb el nedador –i possiblement millor esportista de la història, amb 28 medalles, 23 d’elles d’or– Michael Phelps. I el representant andorrà en els 800 metres, per casualitat, el tenia allà, a prop seu, a tir. Ja l’havia vist abans, però no de tant a prop i sempre envoltat de gent. En aquell moment anava sol. Així que Moya va desenfundar el mòbil, el va saludar i no es va tallar un pèl: «Puc fer-me una foto amb tu?», li va preguntar en anglès. «Per suposat», va respondre Bolt, sempre amable amb tothom, tot i que en aquella ocasió no tant somrient ni tan ‘showman’ com el veiem sempre a la televisió. I és que el jamaicà es dirigia a l’Estadi João Havelange, on a partir de les 11.50 hores (de Brasil) havia de disputar la primera ronda classificatòria dels 200 metres llisos.
Així que es va posar al seu costat, va estirar el braç i es va immortalitzar amb un ‘selfie’ amb un dels atletes que més admira.
La conversa, més aviat, va ser nul·la. Era d’hora i Bolt feia cara de concentrat perquè en tres hores tenia carrera. Tampoc era un gran moment per aturar-se a xerrar amb ell, tot i que el jamaicà, com sempre, va accedir al desig de l’andorrà. Però també s’ha d’entendre que és tan mediàtic que acaba sent esgotador. «Li vaig donar les gràcies, li vaig demanar sort i ens vam acomiadar. Això és tot. Tampoc era el moment per atabalar-lo», recorda Moya, qui va descriure l’home més ràpid de la història com «una bèstia. Fort i molt més alt del que pensava».
Quan l’andorrà va fer-se la foto amb Bolt, el jamaicà ja havia revalidat per tercera vegada consecutiva la medalla d’or en els 100 metres, la prova reina dels Jocs Olímpics. Acumulava, doncs, set medalles d’or entre Pequin 2008, Londres 2012 i Rio. La sort que li va desitjar Moya va funcionar també en els 200, a la qual també va pujar al calaix més alt del podi.
A la classificatòria, unes tres hores després de creuar-se amb Moya, va ser el primer de la sèrie 9 amb 20.28. Dijous –dos dies més tard– a les semis, de nou primer de la sèrie 2 amb 19.78 i el divendres a la final tindria prou amb el mateix temps per guanyar l’or. Un dia més tard, guanyaria el 4×100 amb Jamaica per posar punt i final a la seva carrera. 9 ors i l’imponent rècord en els 100 amb un estratosfèric 9.59. L’únic juntament amb la selecció de futbol de Brasil que va ser capaç d’omplir els més de 45.000 seients de l’Estadi João Havelange. Se’n va una llegenda, un home irrepetible, i Moya va ser un dels afortunats que va poder tenir-lo al costat. Tocar-lo. A la cerimònia d’inauguració també s’havia creuat amb uns quants esportistes famosos, però tothom es queda petit davant Bolt. El més desitjat.
