Naiara Liñán

Encara ho estic assimilant. És una sensació molt especial, perquè sé el que significa haver fet història per Andorra. Era una competició que tenia molt marcada en vermell al calendari i poder marxar amb una medalla és molt important per a mi. Sobretot perquè la meva intenció era deixar empremta per Andorra.

El primer que vaig pensar és que havia fet història per al país. Va ser una sensació increïble, perquè tot el treball que hi ha darrere, tots els entrenaments i tots els sacrificis es veuen recompensats en un moment així.

Sí i no. Sí, perquè sé perfectament el que significa aconseguir una medalla en uns Jocs del Mediterrani, sabia que tenia possibilitats i que havia treballat per estar en aquesta situació. Però alhora, no, perquè com he dit, encara ho estic assimilant. Hi havia molt nivell i aconseguir una medalla en una competició així no és gens fàcil.

Entre les millors, entre les top20 del món, ens tenim totes molt estudiades. Jo venia d’un cop fort del combat anterior i el taekwondo és un esport en què has de prendre decisions en mil·lèsimes de segon. La croata em va plantejar una lluita molt incòmoda i diferent del que esperava. La felicito perquè va saber plantejar molt bé el combat, però sé que és una rival que en qualsevol altra competició puc tornar a guanyar.

La meva intenció era arribar a la final perquè volia enfrontar-me a la turca [Elif Sude Akgül], amb qui ja havia competit al Mundial i a l’Europeu, en el qual vaig quedar quarta. Sabia que, si em tocava ella, era un torneig en què podia plantejar-li una molt bona lluita.

Sí, ho tenia clar. Jo anava a buscar la medalla. Era un objectiu que ja havia comentat en altres entrevistes i que portàvem visualitzant des de feia molt temps. La intenció era competir per aconseguir una medalla i, sobretot, deixar empremta per Andorra.

No crec que estigui en el meu millor moment encara. Estic en un procés clarament ascendent. Sé que puc aspirar a estar entre les 15 millors del rànquing mundial i mantenir-me en aquesta posició fins a la cita més important que tinc com a esportista, que espero que siguin els Jocs Olímpics de Los Angeles 2028.

Sí, molt. Tinc 22 anys i, amb els últims 'stages' que he fet arreu del món durant aquests mesos, entrenant amb esportistes d’alt nivell, sé que encara puc potenciar molt més el meu taekwondo. I no només ho penso jo. També m’ho diuen els tècnics i els rivals d’aquest món. Molta gent m’observa i em diu que tinc molt potencial i que encara puc créixer molt. En aquests Jocs del Mediterrani, fins i tot, em van venir a felicitar molts entrenadors internacionals d’altres països pel nivell que havia mostrat. Això també em dona molta confiança per continuar treballant.

Doncs si, es va posar a zero al juny, quan vaig sortir de la posició 23 del rànquing mundial. Ara el secret és agafar el màxim nombre de competicions possibles i anar pujant places ràpidament. Totes partim d’una mateixa situació i necessito aconseguir bons resultats en els pròxims esdeveniments per tornar a posicionar-me al més amunt possible. A més, el president de la Federació Mundial [Choue Chung-won], qui va estar veient la competició durant aquests Jocs del Mediterrani, em va dir que li feia molta il·lusió veure’m als Jocs Europeus d’Istanbul. Va quedar molt sorprès pel resultat que vaig aconseguir per Andorra i va venir personalment a felicitar-me. Això també és una motivació molt gran.

Al nivell actual que hi ha en el taekwondo professional, estic treballant amb uns pressupostos molt baixos per poder continuar evolucionant al nivell que necessito. Tot i així, estem buscant els millors recursos possibles per treure el màxim rendiment del pressupost que tenim. Crec que, amb aquest resultat i amb les aspiracions que tinc per als pròxims esdeveniments, estaria bé poder disposar d’un pressupost més gran que em permetés continuar preparant-me al nivell que exigeix l’alta competició.

Encara oficialment no tinc cap resposta definitiva. Sí que crec que arriba tard, perquè poder tenir esportistes del nostre nivell amb un conveni amb el nostre país veí ens ajudaria molt a continuar pujant el nivell. Tenir accés a serveis com l’alimentació al CAR, fisioteràpia i altres recursos de preparació ens facilitaria molt el dia a dia i ens permetria centrar-nos encara més en l’entrenament i en la competició. Espero que això es pugui resoldre tan aviat com ens han dit.

Diego: Opino exactament el mateix. Crec que és una eina molt necessària perquè esportistes que estan competint a aquest nivell puguin tenir unes condicions de preparació adequades. Al final, si volem que la Naiara pugui continuar evolucionant i arribar al màxim nivell, necessitem posar al seu abast totes les eines possibles.

Diego: Actualment, estic molt satisfet amb els resultats obtinguts i amb l’evolució que està tenint. Però, coneixent la competidora des dels 5 anys, tot el seu historial, el seu caràcter i la seva manera de competir, sé que podem arribar a construir una de les millors esportistes del país. Evidentment, això no és només feina de la competidora i de l’entrenador. Hi ha molts altres factors que fan possible que una esportista arribi a aquest nivell. Dins d’aquesta evolució de la Naiara també hi ha l’ajuda d’entrenadors d’altres equips nacionals, clubs i moltes altres persones que ens han donat suport i eines durant aquest procés. Estem molt agraïts a tots ells, perquè ens ajuden a continuar creixent. Nosaltres buscarem totes les eines necessàries perquè pugui complir el seu somni i, evidentment, també el somni de qualsevol entrenador: arribar als Jocs Olímpics. Tenim molt visualitzada aquesta competició i treballarem per arribar-hi en el nostre màxim nivell.