Pere Moles va presentar ahir a la llibreria La Puça el Diccionari Visual d’Andorra. Una publicació on l’editor fa un recull de 150 mots «que per tradicionals, característics o per únics» formen part de la cultura del patrimoni del Principat.
El llibre s’emmarca en il·lustracions fetes pel mateix Moles i definicions –que no pretenen ser acadèmiques– revisades per Cristina Altimir. Tot i que a l’autor encara li han quedat paraules en el tinter, el Diccionari Visual d’Andorra descriu mots com apletar, borrufa, fardo, molsa… O expressions emprades en la història del país com el recurrent Mort, qui t’ha mort. Segons va matisar Moles, la intenció de realitzar aquesta publicació ha estat «recuperar i posar en valor el llenguatge i paraules del vocabulari tradicional d’Andorra». A més «d’evocar a la cultura lingüística i mostrar com es parlava» fa temps a les cases del país.
L’essència de la publicació recau en les il·lustracions parteixen de dibuixos de Moles o fotografies que han estat tractades posteriorment per aconseguir una «estètica de pinzell». Degut a la dificultat de ser dibuixats, algunes paraules com tamarro han quedat fora de la llista del diccionari, «perquè bàsicament, és una paraula que fa referència a un ser que no existeix, i m’era molt difícil poder representar-lo». Per ara –tot i tenir mots de sobres– l’editor no es planteja realitzar una segona edició del diccionari visual. Malgrat que al final del llibre es dóna l’oportunitat als lectors d’ampliar les paraules descrites i fins i tot d’enviar-ne de noves per tenir-les present «en cas que algun dia decidim realitzar un segon volum».
Ampli ventall de temàtiques / El Diccionari Visual d’Andorra s’endinsa en la lingüística de la natura, la cultura, el patrimoni, la gastronomia i la història del Principat, entre altres. Tot i això, Moles va assegurar que només definint «paraules de la gastronomia» del país ja es podria omplir tot un volum.
En aquest àmbit, la publicació descriu i il·lustra un menjar típic com n’és la coca masegada, «unes postres originàries d’Andorra, tot i que també pot ser un bon berenar o esmorzar». «Un dels seus trets característics és que no porta llevat i que s’hi posa un toc d’aiguardent (i alguna gent que hi afegeix també moscatell o anís)», així es defineix en el mateix llibre.
«També hi ha mots de la fauna i flora del país, perquè és un sector que disposa de moltes paraules tradicionals que cada cop es van perdent més», va destacar Moles. Entre aquestes hi ha la paraula abarset, segons la publicació, «un arbust que creix just per sobre del límit arbori, allà on els arbres ja no poden viure, i que ens pinta les muntanyes de rosa-rogenc entre el juny i l’agost amb les seves flors». O astoret, «també conegut com a esparver o com a accipter nisus, aquest falcònid ens visita cada any per niar i per hivernar».
A causa de la constitució / Moles també va matisar que hi ha moltes paraules «que han desaparegut de la cultura andorrana, en part per la Constitució i la reforma constitucional, mots com quèstia o veedors».
Pel que fa al primer terme, el Diccionari Visual d’Andorra el defineix com «un tribut que va fixar-se en el Primer Pariatge». «Els anys parells es pagava al copríncep episcopal i els senars al francès». «El seu import era de 450 pessetes per al Bisbe d’Urgell i 960 francs per al President de la República Francesa». A més, «aquest tribut es va abolir amb la Constitució del 1993, així com el Present, un altre tribut que consistia en pagar al bisbe sis pernils, 12 capons i 24 formatges el dia de Sant Tomàs».
En relació al mot veedors, la publicació matisa que el Tribunal de Veedoria «va desaparèixer al 1993, quan va entrar en vigor la Constitució d’Andorra». «La seva actuació podia ser sol·licitada per particulars que volguessin defensar-se en litigis sobre servituds rústiques i urbanes». Tanmateix, «els veedors, sempre síndics o consellers, s’encarregaven d’inspeccionar el cas, provaven d’arribar a un acord i, si no, dictaven resolució».
Però la reforma constitucional no és l’única causa d’aquesta desaparició, segons Moles, molts mots s’han vist perduts «per la mateixa globalització en que ens trobem, no només han desaparegut, sinó que no tornaran mai més, paraules com estripagec, alforges o esclop, que han sigut part fonamental de la lingüística del Pirineu».
