Aquest dimarts 26 d’agost ha mort Joan Cuberes, una de les figures clau per reconstruir la memòria històrica de la festa de les falles a Andorra. La seva sepultura serà el dimecres 27 d’agost, a les quatre de la tarda, amb una misa a l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella. Nascut el 31 d’agost del 1937 a ca la Tresa, va viure una infantesa marcada pels trasllats familiars. Encara nadó, els seus pares el van portar a Tolosa buscant un futur millor, però per circumstàncies de la vida, tant ell com la seva família van tornar a Andorra i es van instal·lar a la placeta Monjó. Tanmateix, Cuberes va créixer en un entorn on les tradicions populars tenien un pes fonamental.
El fallaire va ser un dels testimonis més valuosos per entendre com es vivien les falles abans. Ell mateix recordava amb detall en una entrevista els preparatius de la nit de Sant Joan: “Anar al beç, preparar tot i la canalla que anàvem a replegar mobles, fustes i tot el que es podia de les cases per posar a vora del pal de paller per encendre el foc de Sant Joan”. En aquella època no s’anava al bosc a buscar llenya; eren els objectes vells que la gent podia cremar. També insistia en la importància de preparar bé el material: “Les branques s’havien d’assecar amb temps i a l’ombra perquè així prenien foc com la benzina”. La seva passió pel ritual era tan gran que fins i tot va patir cremades “fent volar la falla”. Explicava que “en comptes de fer-la passar per sobre del cap donant voltes, va baixar i em va colpejar la cama, es va enganxar l’escorça de beç, la vaig retirar de seguida i em va quedar la marca durant molts anys”. Malgrat tot, reconeixia que “sempre miraves de fer les falles més importants o com a mínim més grans”.
Aquest llegat viscut es va convertir en una peça fonamental quan, des de l’Associació de Fallaires d’Andorra, es va impulsar un documental per deixar constància de l’existència de la festa al Principat. Segons Xavier Burgos, ex president de l’entitat i actual soci, “quan vam poder generar documentació per a la UNESCO, ens vam adonar que era molt difícil perquè no hi havia gaire informació, només alguns articles de revistes”. Per això, es va optar per buscar antics fallaires que haguessin cremat falles en la seva infantesa. “Vam dir creem un documental, busquem pressupost i, de boca a orella, vam anar trobant persones que ho havien viscut”, explica Burgos. L’aportació de Cuberes va ser decisiva: “La seva col·laboració anava en la línia documental històrica, perquè volíem que quedés recerca”.
El documental, enregistrat el 2015, va comptar amb la participació de figures com Isidre Armengol, el mateix Joan Cuberes i altres testimonis que havien estat nens quan rodaven falles. Malauradament, gairebé tots ells ja han traspassat. L’objectiu de la producció era clar: recuperar la memòria d’una festa que als anys cinquanta havia quedat aturada per l’auge del turisme i els negocis. “Quan nosaltres recuperem la festa, molta gent deia que això no s’havia fet mai a Andorra. I no era ben bé així”, remarca Burgos.
El paper de Cuberes i de la seva generació va ser essencial per contradir aquests dubtes i demostrar que les falles formaven part de la identitat andorrana. “Com a fallaire, ell vivia la festa mirant-la. Tota aquesta gent gran ens va ajudar sobretot a fer que la festa fos acceptada per la societat. Gràcies a ells vam aconseguir que fos reconeguda dins d’Andorra”, subratlla Burgos. Aquest reconeixement intern va ser clau perquè el camí cap a la UNESCO s’obrís i donés a la festa una nova dimensió internacional. “Amb aquest reconeixement ens ha obert moltes portes, ens ha fet créixer, ens ha generat camí”, afegeix.
Ara, amb la seva pèrdua, Andorra s’acomiada d’un home que va saber transmetre amb senzillesa i emoció la importància de mantenir viva una tradició ancestral. La seva veu, gravada al documental i preservada en la memòria col·lectiva, és testimoni d’una època i d’una manera de viure les falles que, gràcies a ell i als seus companys, mai més no s’esborrarà.
