La truita de riu es reprodueix a la tardor i a principis d’hivern, concretament entre el novembre i el desembre, en el temps que s’anomena de la fresa. És un peix de muntanya i, com a tal, escull els corrents del riu i les capçaleres de les serres per dipositar els seus ous, aprofitant l’aigua neta que es desprèn de les primeres nevades. En el moment de la posta, el mascle i la femella s’aparellen a una zona amb grava i, mentre que aquesta expulsa els òvuls, el mascle deixa caure l’esperma per fecundar-los. Aquesta tècnica s’anomena reproducció externa.
Així doncs, la temporada de pesca clou a l’octubre, «justament per deixar de pescar els peixos i que es puguin ocupar les zones de fres», explica el tècnic del Departament de Medi Ambient, Josep Naudi. A més, tot i que les femelles estan generant òvuls durant tot l’any, es tanca la pesca als rius «per la tranquil·litat dels reproductors», apunta.
Per la seva banda, des del departament es duu a terme un seguiment de la dinàmica poblacional de les truites, utilitzant la tècnica de la pesca elèctrica, que és un sistema de captura del peix mitjançant un corrent especial. Així, un cop capturades les mostres, aquestes es mesuren, pesen i, finalment, es tornen a l’aigua. L’objectiu és crear unes estadístiques per observar l’evolució dels peixos i el seu creixement. «Actualment, tenim unes molt bones poblacions naturals al riu», expressa Naudi.
Tanmateix, el canvi climàtic i l’augment de la calor poden suposar un increment substancial de les temperatures del riu, la disminució dels cabals, canvis en la qualitat de l’aigua, o disparar l’aparició de paràsits en els peixos. Per tant, el tècnic del departament assereix que s’està realitzant un seguiment sanitari dels peixos per evitar qualsevol problemàtica. Paral·lelament, l’any passat es va identificar per primer cop l’alga invasora Didymosphenia geminata o moc de roca, que «també pot ser un efecte del canvi climàtic», observa Naudi. Així, des del Departament de Medi Ambient no només s’està fent un seguiment, sinó que també s’aconsella a la població limitar la seva extensió mitjançant la desinfecció del material de pesca amb uns percentatges determinats de lleixiu o amb aigua molt calenta.
Sobre la pesca de truites, la llei preveia anteriorment uns espais protegits anomenats vedats de pesca, on no es podia pescar amb el propòsit de preservar la reproducció natural dels peixos. Actualment, però, aquestes zones es destinen a la pesca sense mort, que consisteix en una pràctica controlada que es porta a terme amb la finalitat de retornar les captures al medi natural de la forma menys perjudicial possible. En aquest sentit, el tècnic del Departament de Medi Ambient assenyala que «l’avantatja és que la gent els captura, els torna vius a l’aigua i es va mantenint aquesta població». A més, si algun dia aquests tornen a ser espais lliures, «el peix està acostumat a ser pescat», explica, i, aleshores, no es produeix «el que passava amb un vedat de pesca, que es quedava buit», afirma. La pesca sense mort va començar a introduir-se fa uns 20 anys a Andorra, i Naudi informa que «és actualment la pràctica per a la qual tenim més llicències i permisos d’acotat». En aquesta línia, en un passat la pesca era un recurs i una font d’aliment, però «s’ha convertit en una afició o esport», exposa. Amb relació a la reglamentació, la pesca sense mort no permet tenir ham a la canya, ja que pot ferir les truites, i si el pescador porta un arpó ha d’estar xapat.
