El Govern ha presentat recentment el Programa d’accés al primer habitatge de propietat, una iniciativa que vol facilitar als residents, especialment als més joves, la compra del seu primer pis. El projecte permet adquirir un immoble sense entrada inicial i amb el Govern com a avalador i pagador dels interessos durant els primers set anys de la hipoteca. L’objectiu és afavorir el pas del lloguer a la propietat, en un país on gairebé el 70% de la població viu encara de lloguer.
Tot i això, entre el jovent la notícia ha despertat sentiments diversos. Alguns ho veuen com una oportunitat real, d’altres com una mesura més simbòlica que no afronta l’arrel del problema: els preus desorbitats de l’habitatge.
En Jordi, de 25 anys i treballador al país, reconeix que “sobre el paper, les ajudes semblen bones”. L’absència d’una entrada inicial i el suport del Govern durant els primers anys li semblen un pas endavant, però manté un cert escepticisme. “Falta veure com s’aplica i si realment ens hi podem acollir”, admet. Tot i valorar la iniciativa, assegura que “sol no podria comprar un pis”, perquè amb els requisits actuals “et conviden a fer-ho en parella”. En el seu cas, el que més el frena són els preus, que considera “desorbitats”: “Si el preu està tan alt i el sou és el que és, anar sol és inviable” Malgrat tot, reconeix que, si en tingués l’opció, “sí que s’ho plantejaria”.
“Si el preu està tan alt i el sou és el que és, anar sol és inviable” – Jordi
Una visió més analítica, però també més crítica, la té l’Adrià, estudiant de 22 anys. Segueix de prop les notícies econòmiques i, tot i reconèixer que la iniciativa “no és dolenta”, considera que la majoria de joves no hi podran accedir. “Per optar-hi cal tenir uns ingressos que doblin el salari mínim, i molt pocs joves arriben a aquesta xifra”, lamenta. Segons ell, el nombre reduït de beneficiaris i la rigidesa dels requisits fan que el programa tingui més de gest simbòlic que de solució real. “El nivell de vida és cada vegada més alt i els salaris no segueixen el ritme. El país s’està transformant en una mena de Mònaco 2.0, on cada vegada importa menys quines ajudes hi hagi”, diu amb ironia.
En una línia similar, però amb un to més reflexiu, l’Íngrid, de 23 anys, veu en la proposta una bona intenció però amb molts matisos. “A curt termini pot estar bé, sobretot si vols començar una nova etapa i marxar a viure sola”, explica. Tot i això, el seu optimisme es dilueix quan pensa en el futur: “No sé si ens ho podríem permetre amb els salaris que tenim. Només una minoria podria endeutar-se tants anys amb una certa seguretat”. Com molts dels seus coetanis, creu que el problema no és només econòmic sinó estructural. “El Govern hauria d’evitar la construcció de grans torres de luxe i promoure habitatge assequible”, defensa. Per a ella, el veritable repte és controlar el mercat, més que no pas impulsar noves fórmules de finançament.
“El Govern hauria d’evitar la construcció de grans torres de luxe i promoure habitatge assequible” – Ingrid
Molt menys conciliador és l’Àlex, de 27 anys, que no s’està de dir el que pensa: “Em sembla un enganyabobos”. Amb un to directe, considera que oferir ajudes sense intervenir en els preus és “com donar un caramel mentre el pis segueix costant el mateix”. “Amb els sous que hi ha avui, és molt difícil comprar-se un pis, encara que t’ofereixin programes com aquest”, sentencia, deixant clar que ell no s’hi apuntaria.
En aquesta mateixa línia de reflexió, però amb un to més ampli, s’hi afegeix ara l’Ana, de 23 anys. Per ella, el programa “sembla una gran oportunitat” a primera vista, però “quan t’hi endinses, t’adones que és una proposta pensada des d’una realitat molt llunyana a la del jovent actual”. Recorda que la majoria de joves acaben els estudis a partir dels 22 o 23 anys i que “els primers anys de feina són precaris: sous baixos, pràctiques mal pagades o contractes temporals”. Per això, “demanar uns ingressos mínims del doble del salari mínim és, per a molts, completament irreal”.
L’Ana també hi veu un altre perill: “Que el Govern pagui els interessos durant set anys pot semblar un gran avantatge, però també et lliga. És com si t’oferissin seguretat econòmica a canvi de limitar la llibertat de provar, créixer i canviar, just en una etapa vital en què això és essencial”.
A més, considera que “aquest programa no és viable per a una sola persona. Està pensat per a dues, com a mínim”, i fer una hipoteca tan llarga a la seva edat és “gairebé impensable”. D’aquesta manera, conclou, “és un pla amb bones intencions però molt poc connectat amb la realitat dels joves. Sona bé sobre el paper, però quan en llegeixes les condicions, veus que és més un regal enverinat que una oportunitat real“.
“És un pla amb bones intencions, però molt poc connectat amb la realitat dels joves” – Ana
Les seves opinions, tot i les diferències de matís, comparteixen un diagnòstic comú: els preus dels pisos continuen sent el gran mur que separa els joves del seu propi habitatge. Més enllà de les bones intencions i dels números del Govern, la realitat diària pesa més que qualsevol anunci i per a alguns dels joves consultats des d’aquest mitjà, la solució no passa per ajudes puntuals, sinó per regular el preu del mercat de l’habitatge.
