L’educació social continua ampliant el seu espai a Andorra, amb professionals presents en àmbits que van des de la infància i l’adolescència fins a centres residencials, educació, serveis socials, pisos amb suport de salut mental, addiccions, violència de gènere, persones amb necessitats especials, justícia o gent gran. Així i tot, i malgrat aquesta evolució, des de l’Associació Professional d’Educadores i Educadors Socials d’Andorra (APEESA), Judith Cabanas i Alba Roca (presidenta i secretària de l’ens) consideren que encara queda camí per recórrer, especialment en matèria de prevenció. «Creiem que l’educació social ha d’estar present en tots els àmbits, però sobretot hauria de créixer molt més en l’àmbit de la prevenció, perquè és veritat que estem presents en molts àmbits, però hauríem d’estar presents abans», apunten en declaracions a El Periòdic.
«Pensem que l’educació social hauria de començar des de l’escola bressol», exposen les dues professionals, les quals plantegen fórmules que no requeririen necessàriament disposar d’un educador a cadascun dels centres: «No cal que hi hagués un educador social a cada escola bressol; podria ser, per exemple, un educador social per parròquia o cada dues parròquies, però que estigués present en una etapa tan primera com és dels zero als sis anys». En aquesta línia, i posant el focus en l’àmbit educatiu, Cabanas i Roca expliquen que actualment aquesta figura apareix als centres a partir dels 12 anys, una edat en què els joves entren en una etapa com l’adolescència, «un punt molt complicat», ja que «tenen molts neguits, comença a sorgir la seva identitat i les problemàtiques principals surten aquí».
«Si no s’ha fet un treball previ tant amb les famílies com amb les escoles i els nens, quan ja ha sorgit el problema és molt complicat, perquè hem d’apagar el foc i hem d’entrar ja immediatament» – Judith Cabanas i Alba Roca
Aquesta casuística deriva, precisament, en l’obligació d’actuar quan la problemàtica ja ha aparegut i s’ha fet latent: «Si no s’ha fet un treball previ tant amb les famílies com amb les escoles i els nens, quan ja ha sorgit el problema és molt complicat, perquè hem d’apagar el foc i hem d’entrar ja immediatament», es lamenten les membres d’APEESA, relatant situacions relacionades des de la salut mental i les addiccions fins a la pornografia o l’ús de les pantalles, entre altres qüestions de caire actual. «Tenim xerrades perquè els nens no consumeixin tabac o drogues, però ja es fan en un moment que potser anys enrere ja els han provat, ja han iniciat aquest contacte amb el mòbil, amb la pornografia, amb el consum d’alcohol o de drogues», afegeixen.
Aprofitant aquesta ‘reivindicació’, i qüestionades també per l’encaix de la professió al país, ambdues apunten que «s’està avançant prou bé perquè estem en molts àmbits d’actuació. Estem en infància i adolescència, en violència de gènere, en addiccions, als centres educatius i ja comencem inclús a estar a Justícia, al centre penitenciari. S’està obrint molt el ventall i a poc a poc es van creant places», malgrat les dificultats per trobar prou educadors socials, fins al punt que algunes places que podrien ocupar aquests professionals s’acaben obrint a altres titulacions. «Necessitaríem que les places fossin específiques d’educadors socials», reivindiquen. A més, el reconeixement tampoc seria homogeni entre els diferents àmbits, ja que dins de l’Administració pública «està més reconeguda que no pas en l’àmbit privat», en què destaquen dificultats relacionades amb les subcontractacions i les condicions laborals.
«Si és un menor que té un problema amb la Justícia, potser no pots accedir a aquesta informació i no pots intervenir de la mateixa manera que si la tinguessis. Quan t’arriba, has de tornar enrere» – Judith Cabanas i Alba Roca
«La gent no sap realment el que fem. Hi ha molt estigma i molts mites. Som uns cuidadors, som uns assistents socials… No s’acaba de definir», es lamenten Cabanas i Roca, les quals tornen a posar sobre la taula la importància de la formació específica. En aquest sentit, expliquen que existeixen protocols que permeten actuar quan es detecta que una persona es troba en una situació de risc, però sostenen que «el problema és que no són professionals formades en aquest àmbit i, sovint, costa detectar aquestes situacions i, quan es fa, és perquè la situació ja és molt greu i sovint es cronifica». Així i tot, també posen en relleu un fet positiu com és el treball per part de diferents serveis al voltant d’una mateixa persona: «A poc a poc es fan coordinacions on realment participa tothom. Si és un menor pot haver-hi el tutor de l’escola, hi ha el referent de Serveis Socials i realment s’estan fent reunions d’equip transversals».
I què hi ha de la relació amb Govern i, més concretament, el Ministeri d’Afers Socials? Cabanas i Roca tenen clara la seva resposta: «Tenim la sort que hem pogut enviar un correu electrònic directament a cada ministre o al cap de Govern. Aquesta facilitat, aquesta accessibilitat que tenim aquí, realment ajuda que tu puguis contactar i que puguin conèixer moltes coses de les que vivim en primera persona», indiquen totes dues professionals, qui, tot i reconèixer que això no significa que totes les demandes acabin materialitzant-se, sí que remarquen que «cada vegada que nosaltres hem volgut fer una reunió o els hem demanat que ens puguin donar suport, realment hem tingut molt bona resposta. Ens hem sentit escoltades; hi ha bona comunicació i entenem que potser no es pot donar resposta a tot el que es demana, però mínimament ens hem sentit escoltades».
Una col·laboració que s’ha traslladat inclús a la celebració de les II Jornades de l’Educació Social, sota el lema ‘Teixint vincles, enfortint comunitats’ i que se celebraran demà dissabte a la Sala d’Actes del Comú d’Escaldes en horari de 09.30 a 14.30 hores. «Les jornades les enfoquem perquè siguin un espai on la gent pugui realment conèixer qui som i què fem, perquè creiem que hi ha molt desconeixement entorn de la nostra professió», expliquen Cabanas i Roca, les quals recorden que la iniciativa també vol donar visibilitat als professionals que ja treballen al país, generar reflexió sobre el circuit de la infància i l’adolescència, i abordar la promoció de la salut i la prevenció comunitària. «Moltes vegades tenim tendència a recórrer a educadors socials de fora i realment aquí a Andorra tenim professionals socials molt competents i amb molt bones trajectòries», afegeixen.
«Les jornades les enfoquem perquè siguin un espai on la gent pugui realment conèixer qui som i què fem, perquè que hi ha molt desconeixement entorn de la nostra professió […] Hi ha molts mites» – Judith Cabanas i Alba Roca
En aquest sentit, un dels àmbits en què la professió ha començat a guanyar especial presència és a la Comella, des d’on les professionals reivindiquen una mirada que no redueixi els interns a un fet concret. «Al final, surten notícies amb fets molt puntuals que el que fan és posar una etiqueta a la persona per una situació en concret, per un diagnòstic que té, per un expedient o una sanció que se li ha posat, però darrere de tota aquesta situació hi ha una persona i aquesta persona té una història», ponderen, tot remarcant que també s’ha de tenir en compte la intervenció dels diferents professionals: «No s’explica en cap cas quina és tota la feina que hi ha darrere, perquè hi ha molta feina, tant de l’educadora social com d’altres entitats i de tots els treballadors implicats», destacant, una vegada més, que «el que ens trobem és que hi ha molta desinformació».
«Acompanyes persones en processos de vulnerabilitat o complicats. Potser has de donar aquesta atenció a una persona que ho està passant malament, fer aquesta contenció emocional i acompanyar-la, i moltes vegades és complicat», afegeixen Cabanas i Roca, qui reivindiquen la necessitat d’entendre la persona dins del conjunt de circumstàncies que l’acompanyen i evitar que una situació determinada acabi definint-la completament. Un ideal des del qual sempre treballen a APEESA, associació que, ara per ara, agrupa una trentena llarga d’educadores i educadors socials, tot i que al conjunt del país es calcula que n’hi podria haver entre una cinquantena i una seixantena. «Al final el que volem és lluitar per la professió, que se’ns reconegui, que es creïn places concretes amb el nostre lloc de feina i amb la nostra formació. L’objectiu comú el tenim entre tots i totes», conclouen.
