I si el cambrer que tant busquem està jugant a la consola al sofà del costat?
El debat sobre la «manca de mà d’obra» inunda Andorra. La narrativa oficial insisteix que no hi ha treballadors i que l’única solució és importar personal. Però si ho analitzem amb un somriure, trobarem una radiografia massa amable: si el sistema necessita canviar constantment d’empleats, el problema no és l’escassetat de persones, sinó un model laboral que s’ha d’actualitzar per connectar amb la realitat.
Un secret sense amagar: una joventut en «pausa»
Andorra se situa entre el sisè i setè lloc del continent Europeu en percentatge de joves d’entre 17 i 28 anys que ni estudien ni treballen amb regularitat sostinguda, però que tampoc estan en risc de pobresa. Parlem d’una joventut residencial instal·lada en una etapa de pausa, atrapada en una curiosa paradoxa familiar i institucional:
En primer lloc, una mena de zona de confort familiar: En trobar-se sovint amb ofertes locals monòtones o sense gaire projecció, molts joves prefereixen esperar a casa. En comptar amb el suport de les famílies per a les despeses del dia a dia, les sortides, vacances, roba o el vehicle, la pressió econòmica immediata desapareix i disminueix l’incentiu per acceptar qualsevol feina.
En segon lloc, els prejudicis i canvi generacional: Hi ha un cert rebuig cultural cap a sectors com l’hoteleria, construcció o el comerç, de vegades alimentat inconscientment pel mateix entorn. Molts declaren que «mai farien aquests treballs», copiant un biaix del seu entorn. El més irònic és que els seus propis pares repeteixen com orgull que «abans a Andorra es treballava de valent i de sol a sol», però avui són els mateixos que financen la desconnexió laboral dels seus fills mentre busquen una opció que els sedueixi.
En tercer lloc, la via ràpida institucional: En conviure de forma natural amb aquest bucle de protecció, s’ha fet poca feina per activar i motivar la nostra pròpia mà d’obra interna. Sense un pla públic potent d’orientació amb visió de futur per a la nostra gent, el sistema sempre tria el camí més curt i conegut: recórrer a Immigració i continuar portant personal de fora.
La gran oportunitat: la neu en mans locals
Us imagineu tots aquests joves treballant (per exemple) a les estacions d’esquí i el seu entorn com a part d’un programa nacional d’inclusió laboral?
Visualitzem la nostra joventut incorporant-se al motor del país mitjançant passanties remunerades i tutoritzades dins de les planificacions anuals dels col·legis de tot Andorra, combinant estudi i feina. I parlem de tota mena de llocs de treball, d’obrir les portes a tots els perfils d’administració, comptabilitat, gerències, màrqueting o fins i tot caps d’obra per a les constants millores i construccions de les estacions. No com una feina precària, sinó com un programa educatiu i professional d’alt nivell que dignifiqui tots els sectors vinculats a la neu, que trenqui els prejudicis familiars i que ofereixi formació i salaris competitius. Això permetria cobrir des de la base fins als llocs tècnics i de gestió com talent local orgullós del seu entorn.
El bucle de la rotació i les paradoxes del sistema
Serè honest, i vostè podrà corroborar-ho en els milers d’hores gravades a les xarxes socials, que mai m’ha interessat la idea de victimitzar l’immigrant i demonitzar l’empresari o administracions: tots sumen a les problemàtiques d’una manera o una altra. Però el pitjor és deixar que tornin a passar les mateixes coses cada any i ningú no s’hi involucri. Això si no té justificació.
Si les empreses canvien de personal permanentment, és senyal que les condicions han perdut l’atractiu d’abans. Com que ja no resulta tan seductor per als treballadors europeus, les vacants es cobreixen avui principalment amb persones d’economies com la sud-americana. Al cap i a la fi, les ofertes que llancen les mateixes empreses andorranes són les que sedueixen i motiven aquests treballadors extracomunitaris a emprendre el viatge, buscant deixar enrere una situació econòmica angoixant als seus països d’origen.
Aquesta realitat destapa paradoxes que convé mirar amb empatia:
- La via legal del turista: Se sol criticar que aquests treballadors arriben «sense requisits». Tanmateix, la nostra pròpia llei migratòria estableix que “sí o sí” s’ha d’arribar al país per concretar els acords laborals, i qui arriba a buscar feina ha d’ingressar inicialment com a turista. A més, formalment, el Principat no exigeix cap tipus de visats previs per a aquesta condició, només el passaport o DNI en vigor.
- El parany del domicili: Per tramitar el permís de treball s’exigeix per llei declarar un domicili real al país. Això obliga inevitablement la gent a venir (de vegades «a l’aventura») i buscar un lloguer a contrarellotge, ja que el mateix sistema exigeix ser físicament aquí per poder regularitzar la seva situació.
- Habitatge i massificació: Cap sou és competitiu si se’l menja el lloguer. A més, aquest flux constant genera una pressió insuportable a les nostres carreteres, sanitat i serveis, afectant la qualitat de vida de tothom.
L’hora de la veritat: l’impuls ve de dins
La gent “del país” pateix la massificació i la pèrdua de l’essència comunitària, i és aquesta gent la que més desitja i exigeix un canvi de rumb, per això se’ls ha d’escoltar alt i clar, perquè són els que coneixen millor el terreny: la massificació de les carreteres, l’encariment dels pisos i la pèrdua de l’essència comunitària. Però escoltar no basta; la societat civil ha de fer un pas endavant. El canvi real arribarà quan les famílies punxin la bombolla de sobreprotecció a casa, els empresaris transformin les seves ofertes i cada ciutadà assumeixi un rol actiu en la protecció del seu país.
Un parell d’idees per començar a moure’ns
No feu cas: Aquestes propostes són només idees idealistes per obligar-nos a reaccionar. Per a mi és tracta d’aportar idees i ajudar; sempre serà millor intentar una cosa nova i equivocar-se, que creuar-se de braços a criticar des del sofà, perquè la crítica sense treball darrere no ajuda ningú.
A curt termini: Llançar un programa de passanties remunerades a la neu per activar la joventut inactiva i despertar les famílies de la paràlisi del benestar patrocinat.
A mitjà termini: Incentivar fiscalment les empreses que sumin un alt percentatge de treballadors andorrans en aqust tipus de feina, i, alhora, flexibilitzar els tràmits per als extracomunitaris excel·lents que vulguin arrelar amb dignitat.
A llarg termini: Redissenyar els llocs de treball al comerç i l’hoteleria perquè ofereixin conciliació familiar, salaris acordats al cost de la vida real i entorns saludables.
Ja ho sé, vostè llegirà això i em dirà que tot plegat no és gran cosa, o que seria millor que em quedi fent un bon “asado” i deixi que la resta se n’ocupi. I ho entenc, de debò.
El que passa és que l’experiència (o potser, les experiències dolentes) m’ha ensenyat que advertir sobre les coses que fan mal a la gent treballadora, el millor que pots fer és comprometre’t, posar-hi el coll i aportar idees i feina, en lloc de quedar-te a la barra del bar criticant sense sentit. Tanmateix, tenim en clar que cada vegada que fem algun comentari o intervenció, la resposta és la mateixa: missatges i comentaris cruels, violents i buits, sense ni tan sols intentar conèixer-nos o investigar què proposem. Quina paradoxa, quan, a fe de Déu, l’únic que hem fet sempre és traslladar inquietuds, aportar desenes d’estudis i informes, i posar sobre la taula propostes ben concretes per, senzillament, intentar ajudar.
Construir una Andorra pròspera passa per entendre que l’èxit no es mesura en quants milers de treballadors importem cada hivern, sinó en quants dels que ja són aquí decideixen quedar-se perquè se senten respectats, motivats i a casa.
