Andorra és, per definició i origen, un país de naturalesa migratòria. Segons les darreres dades del Departament d’Estadística, els nacionals andorrans representen amb prou feines el 42,4% de la població total; una minoria sobirana en una vall construïda per mans de tot el món. És una realitat innegable: continuarem necessitant immigració mentre els llocs de treball essencials no siguin coberts per la població local. Això no és cap problema ni un crim; és la base de la nostra vitalitat. Tot i això, la falta d’un full de ruta clar en temes sociolaborals i migratoris, l’acaba pagant sempre la baula més feble: el migrant. Al final, en aquest racó del Pirineu tots som o venim de migrants, i gestionar la nostra realitat amb plans de llarg termini és l’única manera de no viure de pegats.
L’encert del permís provisional vs. el desafiament dels nou mesos
Hi ha llums i ombres. El permís provisori és una mesura excel·lent i pragmàtica que permet al treballador incorporar-se mentre es tramita la seva documentació europea. És agilitat pura. Aquesta eina té el potencial de disminuir fins a un 80% el treball en negre i la precarietat residencial, ja que permet que l’empresari, el treballador i el sistema migratori es posin a funcionar immediatament. En començar a produir sense perjudicis ni excepcions de la llei des del primer dia, s’eliminen els «temps morts» que solen alimentar la irregularitat.
El contrast sorgeix amb el nou model de permesos de temporada de nou mesos, i, a més, amb contractació en origen. Aquest projecte, que la nostra associació va impulsar amb orgull fa sis anys com a motor de futur, és avui una closca buida. Encara que el Govern obligarà l’empresari a sufragar part del viatge o allotjament, l’execució ha prioritzat l’agenda econòmica sobre la dignitat. Han pres l’estructura de la nostra proposta, però li han extirpat l’ànima humana i la seguretat legal.
I tots ho tenim molt clar: la realitat de l’habitatge és prohibitiva. Un temporer, majoritàriament llatinoamericà, arriba per generar el seu primer sou i topa amb immobiliàries que exigeixen quatre mesos d’avançament. Aquesta barrera els empeny a l’amuntegament en allotjaments compartits on la intimitat es redueix a una llitera. Amb un salari mínim a una Andorra cada cop més cara, l’esforç no és una inversió, és una condemna.
Aquí cal fer-se una pregunta incòmoda però necessària: Si no hi hagués preus de lloguers tan desorbitats, seria necessari aquest canvi? Serien necessàries tantes mesures de rescat o plans de contingència? Tindrien sentit tantes opinions com les nostres? Probablement no. Si el mercat de l’habitatge no fos un parany, no farien falta tantes veus d’alerta, perquè la dignitat no estaria en discussió. Però mentre l’habitatge sigui un luxe, les nostres opinions són l’única defensa que queda.
Ciutadans invisibles: El mur del «Soggiorno»
Sota l’etiqueta tècnica i migratòria d’“estada per feina”, sembla que (potser sense voler) creem ciutadans de segona. Com se sentiria un andorrà vivint nou mesos lluny dels seus en aquestes condicions?
Parlem de persones que passaran el 75% de l’any amb nosaltres, però que:
- No tenen compte bancari normal i paguen telefonia un 86% més cara.
- Tenen limitat accés legal a activitats recreatives, esportives i culturals.
- Paguen el IRNR (10%) a més de la CASS, sense cap retorn en serveis.
- La seva cotització no computa per a reagrupament i la seva estada de nou mesos amb prou feines compta com només una temporada.
Si no tenen dret a viure plenament el país, no en són residents; són d’un sol ús.
El que és més alarmant és l’asimetria de poder: l’empresari podrà revocar el permís unilateralment sense arbitratge independent. Aquesta vulnerabilitat s’agreuja amb la inacció d’Inspecció de Treball, que poques vegades registra incidències de temporer. Sense registre oficial, la paraula del treballador desapareix davant del poder de l’ocupador. Presumim estàndards internacionals davant Macron mentre eliminem el dret a la defensa a les nostres muntanyes.
Un mirall enfront de la nostra identitat
Millorar la informació, fer-la fàcil, col·loquial i senzilla per a qui arriba, no té un cost elevat ni és una tasca titànica; és una qüestió de voluntat política. Una comunicació clara disminuiria dràsticament els problemes migratoris més dolorosos: des dels «pisos pastera» fins al drama de famílies que arriben sense possibilitat real de reagrupar, un tema delicat que s’agreuja pel desconeixement de les lleis locals.
Jo soc argentí; el meu país s’ha forjat amb la migració, fins i tot amb la barbàrie. Com oblidar-me d’aquestes arrels? Com deixar fos els meus principis de convivència? O podria caure en aquest mal hàbit tan fàcilment sense adonar-me’n? Potser tots podríem fer-ho?, fins i tot sense mala intenció? Com no involucrar-me per a evitar els problemes (que ningú vol veure) que sofreixen els migrants? Tan i com vaig veure que sofrien els migrants jo veia al meu país? Com no intentar millorar les coses amb compromís i dedicació? Serà que per ser de fora, l’orgull local no deixa lloc a una idea, encara que aquesta simple i humil idea sigui una petita solució?
Andorra no pot consolidar el seu futur sobre la precarietat aliena. La nostra història la van escriure mans que van venir des de lluny. Quan oblidem qui som?
Permetre una servitud moderna en ple segle XXI erosiona la nostra dignitat nacional. No podem ser un país que enlluerna sota els focus de les visites il·lustres mentre, en les ombres, asfíxia els drets dels qui ens serveixen. La grandesa d’Andorra es mesura per la justícia amb la qual tracta a qui trepitja el seu sòl. Si ells perden els seus drets, nosaltres perdem la nostra identitat. És hora de decidir si volem ser una llar o simplement un negoci.
