Sergi Mas ens ha deixat. El van enterrar fa pocs dies, i amb ell desapareix no només un artista, sinó també una gran persona.
Per a mi, la seva pèrdua és especialment dolorosa. He tingut la sort de comptar amb ell en alguns dels meus projectes, però també el gust de parlar amb ell durant hores a casa seva. Coneixia el teatre com pocs, i m’explicava anècdotes del passat, em parlava d’Esteve Albert i d’aquells projectes culturals que arrossegaven tothom, de nits senceres tancats en un escenari, i del país, que coneixia profundament. Parlava i parlava, sempre amb un somriure, sempre amb una actitud positiva, encara que ja era molt gran. A més, no només va fer el gravat de la portada de El teatre a Andorra de 1900 a 1970, sinó que també en va escriure el pròleg, cosa que per a mi té un valor molt especial, molt.
Dos dels seus gravats són la imatge de portada de dos llibres meus. Un representa una parella de pastors asseguts mentre curen una ovella que s’ha fet mal a la pota, enmig del paisatge de les muntanyes d’Andorra, amb ramats d’ovelles que caminen pels camins al fons, muntanya amunt. Aquest gravat és la portada d’En terres d’Andorra, obra de Jacint Marticella Pobla, que vaig publicar amb Editorial Anem. L’altre és una representació del Ball de l’Ossa d’Encamp, i és la portada de El teatre a Andorra de 1900 a 1970, publicat per la meva editorial, Editorial i Acadèmia Masegosa. Són dues obres que reflecteixen molt bé la seva sensibilitat i la seva manera d’entendre la tradició.
Sergi Mas sabia mirar el país amb una profunditat poc habitual. La seva obra no és només estètica: és memòria, és cultura, és identitat. Va saber captar escenes i personatges del nostre imaginari col·lectiu amb una delicadesa que els dona vida més enllà del paper.
Però avui, més que l’artista, vull recordar la persona. Perquè he perdut algú valuós. Algú amb qui era fàcil entendre’s, amb qui compartir projectes i idees, i que sempre hi era amb una actitud oberta i generosa.
Ens queda la seva obra, que omple gairebé tots els racons del nostre país. No parlem només de gravats o de peces puntuals. La seva obra és immensa, extensa i present arreu.
Hi ha una font mural feta pel Sergi en ceràmica esmaltada a la Farmàcia Pasteur d’Andorra la Vella, una talla de fusta al Col·legi Sagrada Família d’Escaldes-Engordany, murals de ceràmica al Santuari de la Mare de Déu de Canòlich. Hi ha obres seves a Sant Julià de Lòria, a Ordino, a Andorra la Vella, a Escaldes-Engordany i en molts altres espais del país. Aquests només són alguns exemples de la seva extensa obra. Però a mi l’obra seva que més m’impacta és la seva escultura El ball del contrapàs, en pedra artificial, ubicada a la placeta Sant Esteve d’Andorra la Vella.
Per tant, hi ha murals, retaules, ceràmiques, escultures, talles en fusta, relleus. Ha treballat en molts formats, en molts materials, en àmbits molt diversos, tant en espais públics com en edificis i institucions. La seva trajectòria té un mèrit enorme, per l’abast, per la varietat i per la continuïtat al llarg dels anys.
És una obra que no es pot reduir ni simplificar. És una obra que conforma una part molt important del nostre país.
I per això, quan diem que ens queda la seva obra, no estem exagerant. Ens queden moltíssims records seus arreu.
Però ara la seva absència pesa. I pesarà durant molt de temps.
