La manca de mà d’obra continua sent un dels grans reptes del país, però reduir el debat únicament a la necessitat d’augmentar salaris és quedar-se a mig camí. És evident que els treballadors han de poder accedir a retribucions més atractives, però també ho és que el cost de l’habitatge i de la vida ha convertit Andorra en una destinació poc competitiva per a molts professionals que podrien cobrir les vacants existents.
Durant anys s’ha prioritzat un model orientat a la venda i a la inversió immobiliària, deixant en segon terme la creació d’allotjaments temporals o infraestructures pensades per als treballadors de temporada. Aquesta manca de previsió dificulta avui la captació de talent i de personal essencial per sostenir sectors estratègics de l’economia.
Cal continuar creixent i adaptant-nos als nous temps, però sense perdre de vista les necessitats reals del país. Protegir l’estat del benestar, garantir oportunitats laborals dignes i planificar un model d’habitatge equilibrat no és anar contra el progrés; és assegurar que el desenvolupament econòmic sigui compatible amb la cohesió social i amb el futur d’Andorra.
