L’entrada d’Andorra al Fons Monetari Internacional és presentada com un pas natural cap a la modernització, l’obertura i la preparació davant els reptes del futur. Però cada nou moviment en aquesta direcció reforça la sensació que el país continua avançant, lentament però de forma constant, cap a una integració cada vegada més profunda amb les estructures internacionals i europees, mentre el gran debat de fons continua pendent: què vol realment la societat andorrana? És evident que Andorra no pot viure d’esquena al món. La cooperació internacional, l’accés a coneixement tècnic i la diversificació econòmica poden ser eines útils per garantir el progrés. Ara bé, també cal preguntar-se quin preu estem disposats a pagar. L’obertura no hauria de significar renunciar a allò que ha fet del Principat un model singular, capaç de preservar proximitat, cohesió social i una economia adaptada a la seva dimensió. No tot el que funciona en grans mercats és necessàriament bo per a un país de la mida d’Andorra. Progressar és necessari, però també ho és protegir allò que funciona. El futur no hauria de construir-se substituint el cafè d’en Joan per una franquícia global, sinó trobant l’equilibri entre obrir portes al món i conservar la identitat que ha fet prosperar el país fins avui.
