En aquestes últimes setmanes m’estic dedicant a intentar eliminar el que és vell o el que no m’agrada, tant de casa meva com de l’acadèmia per deixar entrar el que és nou.
El problema més gran que tenim els éssers humans és que tenim molt arrelat, en la majoria dels casos, l’instint d’acumular. Això és perquè els nostres avantpassats van patir molts moments de necessitat i, per tant, ens han deixat en herència una veueta interior que ens diu contínuament: “i si…”, és a dir, guarda “per si de cas”. La nostra vida està plena de per si de cas i no ens adonem que per conservar alguna cosa que segurament no necessitarem mai a la nostra vida, estem tancant la porta a altres coses millors que estan per arribar.
De manera que al nostre dia a dia, tendim a acumular una quantitat excessiva d’objectes que supera les nostres necessitats bàsiques i ens dificulta l’organització i el gaudi dels nostres espais. Aquesta acumulació pot portar a un espai abarrotat i desorganitzat a les nostres llars, cosa que pot generar estrès i dificultats per trobar el que realment necessitem.
Per tant, si alguna cosa no t’atreu, canvia-la. Canviar és el millor que sap fer la nostra espècie, però moltes vegades ens fa por, per aquest motiu t’animo que ho intentis. Treu aquest penjador que ningú no fa servir i pot ser que aparegui una bonica planta, buida la calaixera de papers antics, potser hi caben uns quants caramels, llença aquest quadre horrorós que portes veient deu anys i demana una pissarra on posar frases boniques que t’alegrin el dia. Tens una caixa buida a prop teu? I què hi fa? Que alguna cosa sempre hagi estat no vol dir que hagi de ser sempre.
De vegades, vull tirar alguna cosa i m’entra una mena de nostàlgia que vol impedir que ho faci. Però aleshores entenc que la meva emoció no té res a veure amb aquell precís objecte, sinó amb l’aferrament als moments de felicitat que aquest porta a la meva memòria.
En descobrir això, em va doldre a l’ànima el fet de saber que des de l’inconscient estava sabotejant l’esforç que estic fent dia a dia. El més bonic és que adonar-se’n és sempre el primer pas al canvi.
Vull que sigueu conscients que és un procés incòmode, la nostàlgia és una força aclaparadora, però al final desfer-se d’aquelles coses que ja no ens serveixen és alliberador.
És deixar anar tot l’equipatge que arrosseguem i no ens deixa avançar, tant literalment com metafòricament.
I jo em pregunto: Com puc viure en el present si estic submergida en objectes que constantment em porten cap al passat? De manera que cada dia recorro cada espai de casa meva amb aquesta consciència i vaig tirant tot el que no em serveix, no m’agrada o no em fa feliç.
