En aquesta ocasió, com a autora per a Sant Jordi, en lloc d’escriure sobre història, teatre o altres investigacions que acostumo a fer, vaig decidir publicar els meus contes de terror davant la sorpresa de la majoria de la gent que em coneix. Aquest canvi, però, no és tan improvisat com podria semblar a primera vista, sinó que respon a una inquietud que m’ha acompanyat des de fa temps i que, per diverses raons, fins ara no havia materialitzat en forma de publicació.
Acostumada a treballar amb rigor acadèmic i a centrar-me en l’anàlisi, la documentació i la interpretació de textos i contextos històrics o teatrals, el pas cap al gènere del terror pot semblar, en efecte, un gir notable. Tanmateix, l’escriptura creativa —i, en concret, la vinculada al terror— ha estat sempre present, tot i que fins ara no l’havia portat al paper de manera pública.
El terror, a més, ofereix unes possibilitats narratives que van més enllà de la simple voluntat d’inquietar o provocar por. Es tracta d’un gènere que permet explorar límits, tensions i aspectes sovint amagats de la condició humana, així com treballar amb atmosferes, silencis i suggeriments que difícilment es poden abordar des d’altres àmbits més acadèmics. En aquest sentit, aquest recull no pretén només entretenir, sinó també convidar a una lectura que interpel·li el lector des d’un altre lloc, més intuïtiu i menys racional.
Així doncs, la publicació d’aquests contes per Sant Jordi no és únicament un canvi de registre, sinó també una manera de mostrar una faceta de l’escriptura que fins ara no havia tingut visibilitat, però que forma part del mateix procés creatiu.
Aquest interès pel terror, però, no és nou. En el meu cas, el gust pel terror no respon a cap explicació concreta, sinó a una atracció que ve de lluny. Des de petita, el terror m’ha cridat l’atenció d’una manera molt clara. Recordo perfectament com, quan els meus pares baixaven al carrer, em quedava a casa i veia pel·lícules de terror. Sabia perfectament que no em deixaven veure-les, que estava prohibit, i precisament per això les buscava. Des d’aleshores, no m’he perdut cap pel·lícula de terror.
Amb el temps, aquest interès no ha desaparegut, sinó que s’ha anat consolidant. A les pel·lícules s’hi van afegir els llibres. Vaig descobrir els contes d’Edgar Allan Poe i, més endavant, Stephen King, de qui tinc tota l’obra. No és només una qüestió d’autors, sinó d’una manera de llegir que sempre m’ha resultat especialment atractiva.
El que m’atrau del terror no és el que explica, com el que provoca. Hi ha la tensió, la inquietud, aquella sensació de no estar del tot tranquil·la, encara que sàpigues que tot és ficció, però sobretot hi ha l’adrenalina. És això el que m’enganxa: la pujada d’adrenalina, la reacció immediata del cos, una intensitat que no trobo en altres gèneres.
Per això, més que buscar-hi una justificació, el que hi ha és una afinitat. M’agrada el terror perquè sempre m’ha agradat i perquè em provoca una experiència que cap altre gènere no em dona de la mateixa manera.
