Sempre he pensat que les persones veritablement elegants no són necessàriament les que vesteixen millor, les que tenen més diners o les que freqüenten els llocs més exclusius. Per a mi, l’elegància és una manera de ser, de parlar, de tractar els altres i, sobretot, de sentir-se bé amb un mateix sense necessitat de demostrar res a ningú.
Vivim en una societat en què sembla que tothom hagi d’explicar constantment què fa, què té, a qui coneix i fins i tot on ha arribat. Hi ha una necessitat gairebé permanent de fer-se veure, de buscar reconeixement i de demostrar que la nostra vida és tan interessant, o més, que la dels altres.
I jo em pregunto: per què tenim tanta necessitat de demostrar?
Amb els anys, cada vegada admiro més aquelles persones que no necessiten parlar dels seus èxits perquè se senten satisfets amb el que han aconseguit. Persones que saben escoltar, que no han de tenir sempre l’última paraula i que no necessiten fer sentir petits els altres per sentir-se importants.
M’agrada la gent que té criteri propi, que sap dir que no sense donar mil explicacions i que no canvia la seva manera de ser en funció de qui té al davant. La gent que tracta amb el mateix respecte el director d’una empresa que la persona que li serveix un cafè.
Perquè l’elegància, al meu entendre, també es troba en aquests petits gestos que sovint passen desapercebuts.
No es tracta de ser modest per obligació ni d’amagar propis èxits. Tots tenim dret a sentir-nos orgullosos del que hem aconseguit i a compartir les nostres alegries. Però hi ha una diferència enorme entre compartir i presumir, entre tenir confiança en un mateix i necessitar constantment l’aprovació dels altres.
També crec que una de les grans lliçons que ens dona el pas del temps és aprendre a escollir les nostres batalles. No cal respondre a totes les crítiques, justificar cada decisió ni entrar en totes les discussions. De vegades, saber callar és molt més elegant que tenir l’última paraula.
I no parlo de callar davant les injustícies ni de deixar que ens faltin al respecte. Parlo d’aquella serenitat que arriba quan sabem qui som i deixem de donar tanta importància al que els altres puguin pensar de nosaltres.
Vivim en un món on sovint es confon la discreció amb la falta de personalitat i la senzillesa amb la falta d’ambició. Crec que es pot arribar molt lluny sense haver de recordar constantment els altres fins on hem arribat.
He après a valorar més la naturalitat que les aparences, les converses sinceres que els grans discursos i les persones que em fan sentir còmoda que aquelles que intenten impressionar-me.
Potser la veritable elegància consisteix en això: a no haver de competir, a no necessitar l’aplaudiment constant i a entendre que el nostre valor no depèn de l’opinió dels altres.
Al final, no sé si existeix una fórmula per definir l’elegància, però tinc clar que no es compra, no s’hereta i tampoc no s’aconsegueix acumulant reconeixements. Es construeix amb els anys, amb les experiències i, sobretot, amb la manera com decidim viure i tractar els altres.
Perquè hi ha persones que es passen la vida intentant impressionar el món, mentre d’altres, sense fer cap esforç per impressionar a ningú, deixen una empremta impossible d’oblidar.
