L’Acord d’associació (AA) obre la porta al reagrupament familiar lliure, sense la garantia de disposar d’uns ingressos específics mínims per subsistir a Andorra, sense cap control sanitari dels familiars reagrupats i sense cap control d’antecedents dels familiars reagrupats. El Punt III de l’Annex VIII de l’AA ho estableix clarament, sense cap possible interpretació alternativa:
“Els membres de la família de nacionals dels estats membres de la UE que resideixen legalment a Andorra tenen dret a obtenir un permís de residència amb la mateixa validesa que el de la persona de la qual depenen”.
Un redactat taxatiu de l’AA que no deixa lloc a dubte que l’aplicació de l’AA implicaria:
- L’obligació d’Andorra a fer reagrupaments encara que qui sol·liciti el reagrupament no tingui capacitat de manutenció dels familiars a reagrupar, amb l’únic limit de les disposicions de la Directiva 2004/38 que seria plenament aplicable a Andorra. L’AA elimina les garanties de manutenció que actualment estableix la Llei òmnibus, que exigeix uns ingressos mínims concrets per autoritzar el reagrupament d’un adult o d’un menor.
- La incapacitat d’Andorra de fer revisions mèdiques per decidir les residències que s’haurien d’atorgar obligatòriament als familiars reagrupats. Siguin quines siguin les seves necessitats d’atenció mèdica.
- La incapacitat d’Andorra de limitar reagrupaments familiars per motius de seguretat ciutadana. Atès que Andorra hauria de fer els reagrupaments familiars sigui quin sigui l’historial penal dels familiars a reagrupar.
- Atès que l’AA obligaria Andorra a complir amb les obligacions de la Directiva 2004/38 amb relació als reagrupaments familiars, l’AA establiria moltes altres obligacions relatives a familiars que no són nacionals de la UE, a drets de residència en cas de mort de qui ha demanat la residència i un llarg etcètera en el qual no entrarem en aquest article, però en deixen constància per què ja vam tractar en un article precedent.
Una qüestió fonamental seria la magnitud de l’impacte d’aquest reagrupament familiar lliure i incondicional, donada la realitat d’Andorra. Per estimar aquest impacte cal tenir en compte que:
- Andorra és, actualment, un estat sobirà on la majoria dels seus habitants són residents estrangers (55%) i un 38% de la població són residents nacionals de la UE. És a dir, que els nacionals de la UE són un gruix important de la població andorrana.
- Actualment, els nacionals de la UE amb permís de residència a Andorra han de demostrar la seva capacitat de manutenció dels familiars que volen reagrupar, amb uns imports concrets. Tant si són residències amb activitat econòmica o sense activitat econòmica.
- Govern té perfectament quantificat els ingressos que cal tenir per no entrar en el llindar de pobresa (17.703 euros/any) i els ingressos mínims per a la manutenció d’una persona (1.568.67 euros/mes que defineixen el salari mínim). És a dir, que el Govern és molt conscient que a Andorra no es pot viure per sota d’un determinat llindar d’ingressos i ho té oficialment quantificat.
- La Llei òmnibus estableix -actualment- els ingressos mínims que ha de tenir un resident per autoritzar el reagrupament d’un familiar adult o d’un menor. Per exemple, si un nacional d’un estat membre de la UE vol venir a treballar a Andorra, haurà de tenir un sou superior a 3.921,67 euros mensuals per tenir dret a vindre a viure a Andorra amb la seva parella i un menor de 18 anys.
Atès que molt menys del 10% dels assalariats d’Andorra tenen un sou per sobre de 4.000 EUR hem de pensar que la llei Òmnibus -i la legislació precedent- han actuat de barrera. De forma que un nombre molt important de familiars (pares, parella, fills, nets) que es voldrien reagrupar, no ho han pogut fer. Per tant, la xifra potencial de familiars -dels ciutadans de la UE actualment residents a Andorra- és de desenes de milers de persones. Desenes de milers de persones que passarien a tenir un dret indiscutible i incondicional de reagrupament a Andorra a partir del dia d’aplicació provisional o d’entrada en vigor de l’AA.
L’impacte econòmic i social d’aquest reagrupament familiar -per al cas d’Andorra, amb una gran proporció de població que es beneficiaria de cop d’aquest dret a reagrupar- seria d’unes proporcions que sols podem qualificar de catastròfiques, per molt que no es vulgui ser alarmista. Concretament, l’entrada d’aquesta població tindria els impactes següents:
- L’entrada en el llindar de pobresa o fins i tot de pobresa extrema de moltes unitats familiars que es reagruparien sense disposar dels ingressos suficients concrets que estipula la Llei Òmnibus. Creant automàticament un increment de les necessitats d’ajudes socials de tota mena, amb els importants nous recursos públics financers, materials i humans que implicarien.
- La pressió en els recursos humans, materials i financers de la CASS i del SASS per fer front a les necessitats sanitàries sorgides, per a una població reagrupada sense exàmens mèdics i sense cotització.
- La pressió en els recursos humans materials i financers del sistema educatiu per satisfer les necessitats de la nova població reagrupada.
- L’impacte en la seguretat ciutadana per l’entrada d’una població reagrupada sense cap control d’antecedents i amb una gran limitació d’extradició per aplicació directa de la Directiva 2004/38
- L’AA estableix que les persones reagrupades podrien exercir la mateixa activitat econòmica que qui els reagrupa i que els reagrupats es comptaran dins de la bossa de les autoritzacions vigents. De forma que es crearia una pressió a la baixa del mercat laboral -atesa la situació de precarietat econòmica de molts reagrupats-, alhora que s’exhauririen les quotes (sense que sigui un factor limitatiu al reagrupament) impactant en la possibilitat d’incorporació de personal especialitzat.
- La població passaria de cop netament per sobre de 100.000 habitants permanents provocant el col·lapse de les infraestructures i, evidentment una situació insostenible de l’habitatge.
En definitiva, el reagrupament lliure i gratuït que la UE imposa a Andorra -amb el text final de l’AA- crearia pobresa estructural, trencaria els equilibris del mercat laboral, augmentaria la inseguretat ciutadana, col·lapsaria els serveis i faria obsoletes les infraestructures del país. L’efecte a curt termini seria l’increment de la pressió fiscal i un descontrol d’entrades que generaria un augment de la criminalitat. Podem afirmar que l’AA implica -sense lloc a interpretacions alternatives- entre moltes altres coses, la fi del model d’èxit d’Andorra.
