Michel Candelier, en el desenvolupament del Marc de referència per als enfocaments plurals de les llengües i les cultures (MAREP, ECML-Consell d’Europa, 2013), advertia que les llengües no es construeixen per decret ni es consoliden en compartiments, sinó que viuen o desapareixen en els usos socials reals. Dit d’una altra manera, no es defensen només amb lleis, sinó amb pràctiques.
A Andorra, aquesta idea continua sent incòmoda per a alguns, especialment per a aquells que tendeixen a reduir el debat lingüístic a control i sanció. La insistència de Concòrdia a posar el focus en les multes, recordant que hi ha prop d’un centenar de denúncies, però només dues sancions efectives, no és cap anècdota. Respon a una manera concreta d’entendre el problema i a una simplificació que el desfigura.
El que està passant avui amb el català és ben diferent del relat alarmista que alguns projecten. Les reformes recents, com la Llei 6/2024, no responen a una lògica punitiva, sinó a una estratègia de sensibilització, acompanyament i ampliació dels usos reals. De fet, la mateixa normativa ja introdueix mecanismes exigents d’integració, com l’obligació d’acreditar coneixements de català per renovar el permís de residència i treball, amb nivells progressius segons la renovació.
Malgrat el soroll polític, aquesta orientació comença a donar resultats. El català està consolidat en l’administració i en el sistema educatiu, on el debat és pràcticament inexistent. El canvi es produeix en àmbits més resistents, com el comerç o la restauració, amb un gir encara desigual però perceptible. No és espectacular, però és real.
Aquest avenç no s’explica per la por a la sanció, sinó per factors més profunds, com la feina sostinguda del Departament de Política Lingüística, la formació i una comprensió creixent que el català és una eina de relació i de qualitat de servei.
Mentre la realitat evoluciona cap a una integració progressiva, una part del debat polític continua ancorada en la lògica del dèficit i la sanció, com si el problema fos que no es multa prou. Aquesta mirada no només és reductora, sinó també contraproduent.
El sistema educatiu també hi té un paper clau. Tot i les inèrcies d’un model històricament compartimentat, l’escola andorrana avança cap a una visió integrada del plurilingüisme. El missatge és clar, les llengües conviuen, i el català només es consolidarà si forma part natural d’aquest repertori.
També el món econòmic es mou. Empreses i treballadors entenen, amb ritmes desiguals, que el català és una peça clau per operar al país. No és una transformació completa, però sí una transformació en marxa.
Cal posar el focus en què es construeix i no en el que falta per sancionar. Certament, queda camí i la presència del català continua sent desigual. Però confondre aquest repte amb un fracàs és un error. I utilitzar-lo per justificar més duresa sancionadora és no entendre el moment.
No és temps de triomfalismes, però tampoc ho és de catastrofismes. És temps de consolidació, i aquesta no s’aconsegueix amb cops de timó, sinó amb persistència.
Això no s’assoleix amb més sancions, sinó amb més ús. La clau no és la urgència, és la persistència. No és el càstig, és la sensibilització.
La resta és soroll polític.
