Hi ha una escena molt andorrana que es repeteix des de fa anys. Algú assenyala una tempesta a l’horitzó i immediatament apareix un grup de patriotes de sobretaula assegurant que aquí no arribarà mai. Va passar amb la fi del secret bancari, amb l’intercanvi automàtic d’informació fiscal i amb l’obertura econòmica. I ara torna a passar amb l’acord d’associació amb la Unió Europea. La tècnica consisteix a negar el canvi fins que entra per la porta principal i, un cop inevitable, assumir-lo com si res.
La conferència del catedràtic Josep Oliver, organitzada pel CERES amb la col·laboració de Progressistes-SDP, va tenir la virtut d’introduir realitat enmig de la caricatura. La realitat és tossuda. L’Andorra de fa dècades ha desaparegut, però encara hi ha qui parla com si el país visqués dins una urna de vidre.
Oliver va descriure una evidència que alguns prefereixen ignorar: la globalització s’ha acabat. El món actual està marcat per blocs econòmics, tensions comercials, revolució tecnològica i crisi energètica. En aquest escenari, un microestat no pot actuar com si fos una illa.
Per això sorprèn el discurs dels sectors contraris a l’acord. No pels dubtes, sinó perquè la seva proposta és la inacció. Com si no decidir fos viable. Com si el món s’aturés a la frontera.
El problema és que Andorra fa anys que perd posicions relatives. Oliver ho va recordar amb una dada incòmoda: mentre Malta, Luxemburg o Liechtenstein han reforçat la seva integració amb Europa, Andorra s’ha estancat.
I aquí apareix una contradicció difícil d’ignorar. L’economia andorrana s’ha beneficiat d’un entorn obert, del turisme europeu, dels capitals estrangers i de la proximitat amb Espanya i França. Però aquest marc forma part d’un espai econòmic i normatiu europeu que condiciona el país. Avui aquesta interdependència és més evident, i les decisions europees afecten Andorra, hi participi o no.
En aquest context, la qüestió no és si aquestes normes ens afecten, sinó com hi intervenim. No és el mateix fer-ho de manera indirecta que participar en un marc pactat. I tampoc és el mateix disposar de mecanismes acordats —transitoris o adaptacions específiques— que quedar exposats a canvis sense capacitat de decisió.
Per això, el debat no és entre canvi i immobilisme. El que es presenta com a “no canviar” no preserva l’estabilitat. Sense un marc definit, Andorra igualment incorpora normes europees, però amb menys control i menys capacitat de defensar els seus interessos.
Una sobirania peculiar la dels qui s’oposen a l’acord: dependre de decisions preses a Madrid, París o Brussel·les sense participar-hi ni influir-hi.
La gran fal·làcia del debat és pensar que cal escollir entre independència i dependència. El que està en joc és si el país vol reaccionar tard o disposar d’eines per intervenir-hi i evitar quedar al marge de decisions que el condicionen. En un món que no espera els petits països, Andorra no es pot permetre l’aïllament. O participa de manera intel·ligent en l’espai europeu o acaba assumint decisions alienes sense capacitat d’influència.
El discurs de “preservar el model” sovint és una etiqueta buida. Però rarament s’explica quin model cal preservar: el dels salaris baixos? El de la dependència exterior? El de la tensió en l’habitatge?
Al final, el debat no és només tècnic. És una manera d’entendre el temps històric. Hi ha qui encara creu que es pot protegir el segle XXI evitant-lo.
Però l’experiència dels petits estats europeus mostra el contrari. Prosperen els que s’hi anticipen.
La resta no preserva la sobirania. Preserva la nostàlgia.
