George Orwell advertia que una de les temptacions del poder és exigir als altres allò que un mateix no està disposat a complir. No parlava de pressupostos ni de salaris públics, però la lliçó continua vigent. Criticar una política des de l’oposició i aplicar-la quan s’ocupa el despatx és un clàssic de la política, una coreografia coneguda que combina severitat moral i memòria curta. És aquest exercici el que practica avui Concòrdia: denúncia dels increments salarials del Govern i, alhora, increments executats als comuns que governa. No és un matís menor. És una incoherència de fons que posa en qüestió la credibilitat del discurs.
Fa pocs mesos, l’augment salarial de l’Executiu era titllat d’“electoralista” i poc rigorós. El relat era clar: contenció, comparació amb el sector privat i fugir de decisions condicionades pel calendari polític. Però el 2026 mostra una realitat incòmoda: la despesa de personal dels comuns s’enfila un 6,5%, més del doble de l’IPC, també als comuns governats per Concòrdia.
Aquí, l’increment ja no és electoralista. És “necessari”. Ja no és indiscriminat. És “justificat”. La inflació, abans límit sagrat, esdevé referència flexible. Deu ser que els pressupostos comunals tenen propietats pedagògiques que el Consell General desconeix.
Cal recordar allò que s’ha obviat: l’increment del Govern afectava sobretot els salaris més baixos i corregia un greuge acumulat. Durant més de quinze anys, el complement de gestió de l’acompliment ha estat congelat. No parlem de privilegis, sinó d’un mecanisme bàsic de progressió salarial. La carrera professional en àmbits com l’administració o l’educació continua pendent.
Convertir aquesta correcció en frivolitat electoral és una simplificació. Dignificar salaris no hauria de ser criticable en un context de cost de la vida disparat i d’habitatge tensionat. Quan ingressos i despeses bàsiques divergeixen, el debat és econòmic.
La literatura econòmica assenyala que salaris més alts també són motor d’activitat: més consum intern, més teixit local i més ingressos fiscals. No és teoria exòtica, sinó una dinàmica coneguda que sovint s’ignora quan el relat pesa més que les xifres.
Negar-ho segons qui governa és una pirueta discursiva. El problema no és apujar salaris. El problema és criticar-ho amb solemnitat i practicar-ho amb normalitat, esperant que no es recordi.
Però hi ha un element encara més rellevant: la confiança institucional. Quan el discurs públic deixa de ser previsible i coherent, la ciutadania no només qüestiona una mesura concreta, sinó la sinceritat global del relat polític. I això té un cost acumulat. La percepció que les posicions varien segons la cadira que s’ocupa erosiona lentament el vincle entre representants i representats.
En política, la coherència no és un luxe retòric, sinó un actiu de governabilitat. Sense ella, cada decisió es llegeix en clau de conveniència i no de principi. I en aquest terreny, fins i tot les polítiques encertades perden força explicativa.
Aquest doble discurs no és només incoherent. És corrosiu. Perquè un partit que defensa una cosa i en practica una altra no matisa el seu pensament: erosiona la seva credibilitat. I sense credibilitat, cap discurs no se sosté gaire estona, ni tampoc cap projecte polític que aspiri a ser pres seriosament en el temps, especialment quan la memòria ciutadana ja ha incorporat aquests girs amb una certa desconfiança creixent.
