Fa vergonya que Andorra acumuli informes, estudis i projeccions sobre la necessitat de reformar el sistema de pensions i que, malgrat tot, la decisió política continuï ajornant-se. Els experts fa anys que adverteixen que l’envelliment de la població, la baixa natalitat i la reducció progressiva de cotitzants per pensionista posen en risc la sostenibilitat del model. Les dades hi són, els diagnòstics també. El que falta és lideratge.
Cada any perdut no és una simple demora administrativa; és una factura que es trasllada a les futures generacions i una incertesa creixent per a les actuals. Resulta difícil entendre com una qüestió tan essencial per a la cohesió social i l’estat del benestar continua encallada entre càlculs polítics i manca de consens. Si els organismes responsables ja han aixecat reiteradament el dit d’alerta, ignorar-los és gairebé una negligència institucional.
La reforma no és una opció ideològica, sinó una necessitat demogràfica. Com més s’ajorni, més dures seran les mesures i menys marge hi haurà per aplicar-les de manera gradual i justa. Governar també significa prendre decisions incòmodes. I en el cas de les pensions, fa massa temps que ningú sembla disposat a assumir aquesta responsabilitat.
