No sé en quin moment de la vida comencem a deixar-nos per a després.
Després de la feina. Després dels compromisos. Després dels problemes dels altres. Després d’aquella trucada, d’aquella responsabilitat, d’aquell maldecap que sembla que no s’acaba mai.
Després. Sempre després.
I un dia t’adones que aquest després s’ha menjat una part de tu. No de cop. Sense fer soroll. Sense cap tragèdia que ho justifiqui. Simplement, t’has anat acostumant a viure una mica més lluny de tu mateix/a.
A mi, això em fa pensar. I molt.
Perquè hi ha una cosa que em sembla profundament trista: acostumar-nos a una vida que no ens emociona i arribar a considerar-ho normal.
No parlo de tenir una vida perfecta. Ni tan sols de ser feliç cada dia. A hores d’ara ja sé que la felicitat no és un estat permanent i que hi ha dies en què prou feina tenim a arribar al vespre amb una mica de dignitat emocional.
Parlo de no abandonar-nos.
De no convertir-nos en aquella persona que pot amb tot, que sempre comprèn, que sempre espera, que sempre s’adapta, mentre per dins hi ha alguna cosa que va perdent la llum.
Connecta
Jo també he après que no tot el que estimem ens fa bé. Que no totes les persones que ens desperten emocions mereixen un lloc a la nostra vida. Que podem trobar a faltar alguna cosa i, al mateix temps, saber que no hi volem tornar.
I que hi ha decisions que et trenquen una mica per dins, però que són l’única manera de no trencar-te del tot.
Connectar amb una mateixa no sempre és agradable. A vegades significa mirar de cara allò que hem estat evitant durant molt temps.
Però prefereixo una veritat que em sacsegi a una mentida que em mantingui còmoda.
Respira
Quantes vegades he sentit el meu cos reaccionar abans que el meu cap entengués què estava passant.
Aquella pressió al pit. Aquell nus a l’estómac. Aquell cansament que no desapareix dormint. Aquella inquietud que arriba sense demanar permís i que costa tant d’explicar a qui no l’ha sentit.
El cos té una manera molt particular de recordar-nos allò que intentem silenciar.
I no, no sempre podem amb tot.
A vegades necessitem apartar-nos. Necessitem no contestar. Necessitem que el món continuï girant sense la nostra participació durant una estona.
I no passa absolutament res.
He deixat de creure que ser forta significa aguantar fins que no puguis més. És permetre’t estar cansada. És no haver de demostrar constantment que tens la vida sota control.
Respirar és tornar a ocupar el teu propi espai. Sense demanar disculpes per fer-ho.
Vibra
Aquesta és, la paraula que més m’agrada.
Perquè em nego a pensar que arriba una edat en què hem de començar a viure amb menys intensitat.
Em nego a creure que la maduresa consisteix a sentir menys, desitjar menys, riure més fluix o deixar de fer coses per por del que puguin pensar.
A mi encara m’agrada emocionar-me per petites estupideses. M’agrada la gent que té llum als ulls quan parla d’allò que estima. M’agraden les converses que no voldries que s’acabessin. Les abraçades que duren uns segons més del que és habitual. Els silencis que no incomoden. La complicitat que no necessita explicacions. .
M’agrada sentir papallones, encara que ja tingui edat per saber que no totes les papallones anuncien coses bones.
M’agrada riure fins que em fa mal la panxa. Plorar quan alguna cosa em travessa. Sentir aquella il·lusió gairebé infantil davant d’alguna cosa nova.
I sobretot m’agrada saber que, malgrat les decepcions, les absències, les ferides i tot allò que la vida et va ensenyant a vegades sense cap mena de delicadesa, encara hi ha coses capaces de fer-me vibrar.
Perquè això significa que no m’he apagat.
Que no he permès que les experiències difícils em robin la sensibilitat. I que no he convertit la prudència en una presó.
Perquè viure amb tanta precaució també té un risc enorme: arribar al final havent-te protegit de tot, fins i tot de les coses que t’haurien fet feliç.
Connecta. Respira. Vibra
No ho escric com una recepta per viure millor.
Ho escric perquè, de tant en tant, jo també necessito recordar-m’ho. Perquè la vida no sempre ens avisa quan estem deixant de viure-la.
I perquè hi ha una cosa que em faria molta més por que fer-me gran:
Fer-me gran i descobrir que, de tant protegir el cor, havia oblidat com fer-lo bategar.
I tu, connectes, respires i vibres?
