Hi ha una cosa que sempre m’ha semblat fascinant de les persones: la facilitat amb què poden renunciar a alguna cosa i, al mateix temps, continuar pendents de tot el que hi passa.
Perquè sí. A la gent li agrada mirar allò que no pot tenir. I encara més allò que un dia va poder tenir i va deixar escapar.
No parlo només d’amor. Parlo d’ego, de possessió, d’orgull i d’aquella necessitat absurda de continuar ocupant un lloc en la vida d’algú sense assumir cap responsabilitat.
Hi ha persones que no et volen a la seva vida, però tampoc suporten la idea que desapareguis de la seva.
Et volen lliure, però no massa. Feliç, però sense oblidar-les. Independent, però amb una petita porta oferta per si algun dia decideixen tornar a treure el cap.
Quina manera més elegant de voler tenir drets sobre algú sense haver d’assumir cap compromís.
I el més curiós és que avui ni tan sols cal tenir el valor de preguntar com està una persona. N’hi ha prou d’obrir una xarxa social, mirar què publica i tornar a desaparèixer.
Sense paraules, sense explicacions. Sense exposar-se a un possible rebuig. Però aquí hi ha una qüestió que potser incomoda.
No sempre trobem a faltar a la persona. De vegades només trobem a faltar el poder que teníem sobre ella. Ens molesta descobrir que ja no ens espera. Que somriu sense nosaltres. Que té plans que desconeixem, converses en què no participem i una vida que avança sense demanar-nos permís.
I això, per determinats egos, és gairebé imperdonable.
Perquè mentre algú continua esperant-nos, encara ens sentim importants. Però quan deixa de fer-ho , el nostre orgull es troba davant d’una realitat que costa pair: potser ja no som tan imprescindibles com ens pensàvem.
Aleshores apareixen les mirades silencioses. Les visites discretes. Els petits senyals que no acaben de dir res, però que tampoc semblen del tot innocents.
Ara bé, tampoc seguem ingenus.
Que algú et miri no vol dir que t’estimi. Que et segueixi no significa que et trobi a faltar. I que no et perdi de vista no implica que tingui cap intenció d’apropar-se.
De vegades, mirar és només mirar.
Però també hi ha qui necessita comprovar que continua tenint algun efecte sobre tu. Encara que sigui mínim. Encara que sigui una reacció, una resposta o aquella satisfacció íntima de saber que no ha desaparegut del tot del teu pensament.
I aquí és on jo faria una pregunta que potser no agradarà a tothom:
Si no vols formar part de la vida d’algú, per què et preocupa tant saber què hi passa?
Perquè una cosa és recordar algú amb efecte i una altra molt diferent és voler conservar-hi una influència que ja no ens correspon.
I encara diré una cosa més.
De vegades, allò que més atrau no és la persona, sinó la impossibilitat de tenir-la. El fet que ja no estigui disponible. Que no ens busqui. Que no ens necessiti.
Hi ha egos que no suporten una porta tancada, sobretot quan estaven convençuts que sempre la trobarien oberta.
Potser per això hi ha persones que només descobreixen el valor d’algú quan ja no poden accedir-hi com abans.
Al final, cadascú és lliure de mirar on vulgui. Però també hauria de tenir la maduresa de reconèixer què busca darrere d’aquella mirada.
Perquè mirar és fàcil. El difícil és ser-hi. Escolar. Arriscar-se. Parlar clar. Assumir les conseqüències d’allò que deixem marxar.
La resta són espectadors.
Perquè hi ha persones que no et volen, però els fot profundament que ja no les vulguis tu.
