Addicte a superar repte rere repte, Stefi Troguet continua amb el seu ascens esportiu i mediàtic mentre va assolint nous cims. Ara, l’alpinista andorrana ja té entre cella i cella el seu pròxim desafiament pel pròxim estiu: conquerir el Gasherbrum I i II al Karakoram (Pakistan) entre els mesos de juny i juliol. És a dir, fer dos 8.000 en una mateixa expedició. D’aquesta manera, l’encampadana va repassar el seu creixement esportiu i personal en els últims mesos, on va destacar la fortalesa mental que s’ha d’arribar a adquirir per superar els moments més difícils.
Així, Troguet va subratllar que «tot canvia quan passes els 7.600 metres d’altitud. Al principi pensava que no podria respirar allà a dalt, però em vaig adonar que allà tot passa a càmera lenta». A continuació, l’esportista va declarar que «a partir dels 8.000 metres el cos comença a morir i és una sensació similar a la dels astronautes a l’espai per la lentitud en la qual es desenvolupa tot».
Sobre aquesta sensació, va detallar que «en aquells moments estàs caminant sobre la línia de no retorn on el teu cos et diu que tornis perquè estàs esgotat, però el cap et demana que continuïs. És una lluita mental constant».
Gaudir del camí
D’altra banda, l’alpinista també fer reivindicar la importància de les experiències, el creixement i l’esperit de superació obtingut durant l’ascens i el descens. En aquest sentit, si bé conquerir el Nanga Parbat va significar «un moment immens de felicitat que em va fer plorar d’alegria», Troguet va apuntar que «per mi l’important no és el cim, sinó el camí, ja que si et digués que hi ha un 50% de possibilitats d’arribar a dalt de tot estaria sent generosa». Seguidament, va indicar que «en cada desafiament tracto de transmetre una història. El cim són 15 minuts i l’ascens i preparació són mesos de treball».
El moment més difícil
Pel que fa a la situació més exigent, Troguet va destacar que «la muntanya del Cervino em va fer canviar la meva mentalitat i tocar de peus a terra». A continuació, l’alpinista va explicar que «em vaig quedar tres dies atrapada a la muntanya en un estat gairebé d’hipotèrmia i sense menjar amb un company. L’equip de rescat no podia accedir a la zona».
A més a més, la tricolor va apuntar que «em vaig acomiadar-me del meu pare per telèfon perquè no sabia si ho superaria». Finalment, ella i el seu company van decidir arriscar-se en una situació límit i baixar per l’únic lloc possible: un barranc «vam decidir que si algú dels dos es matava en l’intent, l’altre seguiria». Afortunadament, els dos van sortir il·lesos.
