Margot Llobera (1996) ja no necessita presentació tot i la seva joventut. És una boja de l’esport i li encanta entrenar a la zona de La Comella, però mai ha descuidat els seus estudis i va arribar a graduar-se en Enginyeria de Disseny a Barcelona, on li va ser complicat mantenir el nivell dels entrenaments. Ara, de cara al seu primer Dakar com a pilot, pel que ja ha aconseguit la moto i molts patrocinadors, està entrenant de valent amb l’únic objectiu d’arribar el millor possible i fer un bon paper allà, on espera que puguin ser de nou alguns familiars, Alexia i Albert, que ja van coincidir amb ella en anteriors edicions, ja sigui competint o cobrint l’esdeveniment pels mitjans. Es veurà sola a les dunes d’Aràbia Saudita, però sabrà que porta tot un país a l’esquena que somia amb #MargotToDakar2021.
–Com marxa la preparació pel Dakar?
–Molt bé. Fa un temps vam fer un gran pas, que va ser comprar la moto adequada, una KTM Rally. Justament, porto aquesta setmana fent molts quilòmetres, de vuit a nou hores diàries. Encara em fa una mica de respecte aquesta moto perquè pesa molt i les inèrcies al frenar són diferents. He d’acostumar-me al funcionament de la moto i aquesta setmana m’ha anat genial.
–Llavors, t’estàs preparant tècnicament, però mentalment, estàs completament preparada?
–Sí, encara que hi ha una part que, fins que no hi siguis, no ho sabràs mai. Però jo he tingut la sort de ja haver anat a dos. Al 2018, vaig anar amb un equip espanyol, Himoinsa, per ajudar-los i sé, més o menys, el que em trobaré, però és molt diferent el que viu l’assistència del que viuen els pilots.
–Com van ser les anteriors experiències allà vivint-lo des de dins?
–Molt bones. Tenia clar que volia anar a córrer i és una experiència molt diferent del que es viu des de fora, molt més bèstia.
–Gràcies a la col·laboració dels patrocinadors, hi podràs anar, però estàs buscant més?
–Sí, de fet, ens falta una partida del pressupost, però la gent, encara haver passat tot això (la Covid-19), està animada i contenta. Estem rebent bones notícies, però és veritat que és un moment complicat per a tots i encara no ho tenim tot.
–Et poses algun objectiu en la classificació o et conformes amb anar a disputar-lo?
–No, no té cap sentit anar a buscar una posició el primer any, que és per acabar-lo, conèixer la carrera i el somni és acabar-ho.
–Ets una debutant, però t’hauran arribat molts consells de professionals del motor.
–Sí, tenim la sort de tenir grans pilots al país i també a Catalunya, com el Marc Coma, Armand Monleón, Viladoms, l’Arcarons… Són una passada. Aquí a Andorra, tenim a Adrien van Beveren, Sam Sunderland, que va guanyar un Dakar, i David Castera. És un plaer parlar amb ells, sobretot, escoltar-los i aprendre agafant notes de tot el que diuen.
–Algun consell específic a tenir en compte?
–Hi ha molts que els agafo de veure’ls. Per exemple, amb la Rosa Romero, que ha fet el Dakar molts anys, és l’eficiència pura del temps. No perdre res en cap moment perquè el Dakar té etapes molt llargues i ho tenien tot súper organitzat per a no aturar-se i estar sempre avançant. Un altre és que no s’ha de córrer, mantenir el ritme i no jugar-se-la.
–Tornaran aquest any Alexia i Albert?
–Espero que sí. Espero que l’Albert torni corrent amb el camió Petronas, amb el que va estar encantat i súper feliç. Tant de bo m’acompanyi una mica la família.
–Explica una mica als lectors l’estada a la Vall d’Aran.
–Ens hem ajuntat un grup d’amics i bàsicament fem quilometrades cada dia de vuit o nou hores sense parar a dinar, arrancant cada dia a les vuit i arribant quan s’acabi. Ha sigut maco poder tornar a navegar i a agafar el ritme.
–Quin lloc del país és el teu favorit per entrenar?
–A Andorra fem molt trial. Encara ho estic coneixent perquè és una barbaritat tots els corriols que tenim. On vaig més és per la Comella i també m’agrada tot el que és Naturlandia.
–Quines competicions prèvies al Dakar tens al cap tenint en compte la Covid-19?
–Les que em quedaven fins ara no s’han anul·lat de moment. Queda el 1000 Dunes al Marroc, que és una setmana i és l’entrenament perfecte abans del Dakar. A més, tinc la Baja de Extremadura i anar fent carreres de l’enduro català i aquí a Andorra el que vagi sorgint per anar acumulant hores.
–També estàs involucrada amb Andona. Com va el projecte?
–Les ajudo amb tot el que puc. La veritat és que és una passada de projecte. M’ho estic passant molt bé i era una necessitat que no estava coberta i ho hem vist perquè la gent ha respost súper bé i ha tingut molt èxit. Felicito les noies que han muntat tot el grup perquè hi ha una feinada molt important.
–Amb aquests tipus d’iniciatives es demostra que l’esport femení del país té molt a dir.
–L’únic que hem fet nosaltres és donar aquesta comunitat perquè hi hagi un lloc on vagin les noies de tots els nivells, per si els fa por sortir a la carretera o no volen anar amb el marit perquè va més ràpid i es queden enrere… És una mica crear una comunitat on et vegis més reflectida i trobis el teu grup segons el nivell, encara que és totalment inclusiva i també hi ha nois.
–En un futur a llarg termini tens pensat competir en altres disciplines del motor?
– No m’ho he plantejat, però òbviament no tanco cap porta, ni molt menys. Tot el que és viure experiències a mi m’encanta, per tant, pas a pas, si sorgeixen les oportunitats les aprofitarem.
–D’altra banda, ets enginyera de disseny. Va ser complicat combinar els estudis amb l’esport?
–Va ser complicat perquè és una carrera en una universitat molt exigent i estàs fent projectes en grup tot l’any, que m’encanta, però havia de quedar-me molts caps de setmana a Barcelona. Ho vaig gaudir i vaig intentar compaginar-ho el millor possible.
–I, actualment, li dediques més temps a l’enginyeria o a l’esport?
–Depèn de la setmana i de l’objectiu de la pròxima carrera. Tinc la sort de poder-ho compaginar i de tenir un horari bastant flexible. No ho sabria dir, però diria que, més o menys, 50-50.
