L’emergència residencial ha acabat configurant un nou model de mercat que sovint avança més de pressa que la seva regulació. El lloguer d’habitacions n’és un exemple clar. Les declaracions de la ministra Conxita Marsol posen de manifest una realitat incòmoda: l’Administració no té del tot clar quin encaix legal té una pràctica cada vegada més estesa. Que “no consti” si s’han autoritzat o no aquestes activitats evidencia un buit que va més enllà del marc normatiu i apunta també a una manca de traçabilitat. El fenomen no és marginal. L’augment de plataformes específiques i uns preus que arriben als 900 euros mensuals reflecteixen que compartir habitatge ja no és una opció, sinó una necessitat estructural. En aquest context, equiparar-ho a una activitat comercial pot aportar ordre, però també corre el risc d’afegir rigidesa a una realitat que neix de la manca d’alternatives El repte, doncs, és trobar l’equilibri: regular per protegir, però sense ofegar una solució que, de moment, sembla cobrir les mancances del sistema.
