Aristòtil —aquell home que clarament no va entendre com funciona la burocràcia moderna— deia que la política serveix per buscar el bé comú i no per trepitjar la iniciativa privada. Pobret. Quina innocència. Avui dia, quin sentit té ser un simple àrbitre quan pots ser el davanter centre, el linier, el propietari de l’estadi i l’únic que té permís per tocar la pilota amb les mans?
I és que, la metamorfosi del nostre estimat monopoli estatal de les telecomunicacions és senzillament poètica: ha passat de ser una infraestructura per garantir la connectivitat, a convertir-se en un Pac-Man corporatiu que es desplaça pel mercat devorant tot el que troba al seu pas.
Com que gestionar cables sembla que se’ls ha quedat petit, ara juguen a ser la Silicon Valley pública: ciberseguretat, centres de dades agafats de la mà de multinacionals, digitalització i l’Internet de les Coses. I no passa res, eh! Què pot anar malament? No és que siguin un competidor més, és que són el competidor que té la clau del despatx on se signen les subvencions i els contractes de totes les administracions. Un detall insignificant.
Mentre les petites i mitjanes empreses locals fan malabars per no tancar, això que en diuen ‘lliure mercat’, el nostre gegant oficial de la mà de Govern té un fil directe i captiveri absolut amb la caixa pública. Però la cirereta del pastís ve quan la frontera entre la institució i el negoci desapareix màgicament: per què gastar en màrqueting si pots fer servir la simbologia de l’Estat, les agències de promoció turística de tots i les plataformes d’innovació per fer-te publicitat gratis?
Tothom sap que la millor manera de fomentar la innovació digital i la sobirania d’un país és asfixiar les empreses privades fins que només quedi un únic gegant omnipresent. Per què tenir pluralitat i talent local independent quan ho pots tenir tot centralitzat, homogeneïtzat i sota l’escalfor del pressupost públic?
En fi, no siguem perepunyetes. Això de demanar que l’Estat torni a fer d’àrbitre neutral és molt poètic, però poc pràctic. On s’ha vist deixar el futur digital en mans del mercat quan pots controlar-ho tot des d’un còmode despatx públic i sense cap risc d’anar a la fallida?
