Durant anys, les tempestes d’estiu han estat sinònim de plans interromputs, paraigües improvisats i carrers buits durant una estona. Avui, en canvi, cada episodi de pluja es viu gairebé amb alleujament. I és que després d’un juliol sense precedents, marcat per temperatures rècord i diverses onades de calor, veure caure aigua (sense parlar dels incidents que pugui provocar) és molt més que un canvi de temps; és un respir per als boscos, per als rius, per als camps i també per a les persones. Aquesta mirada diferent diu molt del moment que vivim. Ens hem acostumat a estius cada vegada més llargs, més secs i més extrems, fins al punt que allò que abans era habitual ara es percep com un fet excepcional. La pluja, per si sola, no resol els efectes acumulats de setmanes de calor intensa, però recorda la importància d’un equilibri natural que massa sovint donem per descomptat. Convé, però, no confondre l’alegria puntual amb la solució del problema.
