Entre complir la normativa i donar resposta als problemes reals de la ciutadania existeix una diferència fonamental: el sentit comú. Arran del cas d’una persona que dorm al carrer, la resposta institucional s’ha limitat a recordar que la situació no incompleix cap norma i que l’afectat coneix els recursos i ajuts disponibles. Potser és cert. Potser la legalitat s’està complint escrupolosament. Però la pregunta que molts ciutadans es fan és una altra: com hem arribat fins aquí? Perquè darrere d’una persona que dorm a la intempèrie hi ha una realitat que va molt més enllà dels protocols administratius. No pot assumir el cost d’un habitatge? Té problemes de salut o d’addiccions? Ha perdut la xarxa familiar o social? Respondre només amb arguments tècnics és ignorar el fons de la qüestió i normalitzar una situació que hauria de preocupar qualsevol societat que es defineixi com a cohesionada i solidària. L’estat del benestar no es mesura per la quantitat de reglaments aprovats, sinó per la capacitat de detectar quan algú cau i actuar abans que acabi dormint al carrer. I és precisament aquí on el Govern sembla instal·lat en una defensa permanent de la normativa, mentre cada vegada més ciutadans perceben un país tensionat per l’habitatge, amb desigualtats creixents i amb dificultats per protegir els més vulnerables. El temps dirà si les lleis actuals han servit per garantir drets o, simplement, per justificar una realitat que cada cop costa més defensar des del sentit comú.
