L’esperança expressada pel Govern en matèria d’habitatge és legítima, fins i tot necessària, però no pot obviar les primeres esquerdes que ja afloren al sistema. La ministra Conxita Marsol ha posat sobre la taula un pla d’avals “ambiciós” i un objectiu clar: assolir 1.000 pisos nous, entre el parc públic i els efectes de la Llei Òmnibus. La previsió és optimista, però la renúncia de vint adjudicataris al bloc de Sant Joan de Caselles, per motius de localització, actua com un avís.
És evident que el desplegament d’un parc públic digne és un repte majúscul, però el seu èxit no es pot mesurar només en xifres globals. L’accessibilitat real, la distribució territorial i l’encaix amb les necessitats socials han de ser condicionants centrals. El full de ruta és clar, però la realitat encara presenta símptomes de desconnexió. Si la voluntat és revertir el pes del lloguer i garantir l’accés a l’habitatge digne, caldrà un seguiment més fi, menys promeses de volum i més lectura del territori.
