Després de Beixalís, ja tenim mig explicada l’etimologia d’un altre topònim andorrà, com és Arcalís, acabat també amb -lís, que vol dir lliscament, esllavissada. És més fàcil que l’altra, ja que es tracta d’una primera arrel prou coneguda: Arca-, paraula incorrupta que en català té diverses accepcions segons el DCVB d’Alcover-Moll. Ens quedem amb aquestes: caixa del tresor, que se sol amagar; l’Arca de Noè, l’Arca de l’Aliança; sepulcre, tomba, com es diu d’alguns sepulcres megalítics a Catalunya. Arcalís, amb la paraula arca que vol dir tomba, podria ser l’enterrament d’un gran personatge prehistòric a una certa profunditat per no ser violat ni desenterrat i això ho haurien aconseguit mitjançant l’esllavissament d’unes terres damunt l’arca. No s’han trobat, per exemple, les tombes de Genguis Kan ni d’Alexandre Magne perquè els grans personatges volien arribar intactes i sencers a la fi dels temps segons la seva creença. Per altra part, aquestes “arques” estarien plenes de tresors. Fixem-nos que l’adjectiu arcà indica quelcom difícil de capir o entendre, i això seria perquè les arques dels tresors estaven tan ben amagades que era molt complicat trobar-les, i el mateix es pot dir de certes tombes anomenades arques que estaven localitzades en llocs de difícil o impossible accés. Bé, no està malament que la toponímia entri en el domini de les hipòtesis atrevides o misterioses, seria la manera de sortir de l’enquistament i ensopiment en què sembla trobar-se. Arcalís ja té el seu misteri.
