Que la marca Pirineus és una bona marca de promoció turística, crec que no ho discuteix ningú. Igualment, que les marques Europa, Espanya, Andorra, etc. al seu nivell, també ho són. Que, per la seva eficàcia comercial, en ambdós casos cal que siguin precisades i delimitades geogràficament. En el cas concret d’Andorra es fa molt encertadament com: Andorra, país dels Pirineus, perquè els Pirineus són força extensos, van des de la costa basca fins a la catalana. Si es parla de la vall d’Ordesa, es parlarà, lògicament, dels Pirineus centrals aragonesos. Com, s’ha de parlar, doncs, de la ubicació, per exemple, de la vila de Sort, de la Seu, de la Vall Fosca, de la vall de Boí? Els diners de la diputació de Lleida fan que en molta publicitat oficial s’emmarquin com a part del Pirineu de Lleida. El problema és, amic lector, que el Pirineu de Lleida no existeix. Que Lleida, com a tal, com a Terres de Lleida, com a Ponent, com a Terra Ferma, no té Pirineu. Una altra cosa seria si parléssim del Pirineu de la província de Lleida, definició que no acaba d’agradar pel que significa de tangible realitat provinciana.
Llavors, a què juguem quan es promociona tan entusiàsticament el Pirineu de Lleida i tantes empreses publicitàries veuen reforçats els seus comptes amb els recursos de la nostra diputació? Des de la nostra perspectiva juguem, juguen -amb els diners de tots-, a modificar molt clarament la realitat històrica i cultural de tot un territori, a passar-lo de ser Pirineu central o occidental de Catalunya, a territori lleidatà. No cal dir que creiem que l’opinió pública favorable a visitar-nos es veuria molt més afavorida si la publicitat es basés en concepcions més cenyides a la nostra geografia i la nostra història. És allò que li va dir l’eminent filòleg Joan Corominas al periodista Josep Maria Espinàs quan l’entrevistava per TV3 –entrevista fàcilment localitzable per Internet: «Sr. Espinàs, li diu Corominas, el felicito per haver escrit un llibre de viatges efectuat en un país que no existeix». El llibre es diu Viatge al Pirineu de Lleida. Espinàs, atordit, no sap que dir. Però la reiteració publicitària de «Pirineu de Lleida» ha fet el seu forat; de manera negativa, en la nostra opinió, per al nostre Pirineu, i per a la mateixa Lleida: per l’element de confusió que conté la promoció turística i esportiva d’un territori mal definit. Imagineu el cas, gairebé surrealista, de la «Neu de Lleida». Que ningú no cregui que menyspreo els nostres diners de la Diputació, ben al contrari, defenso que siguin més ben invertits venent el producte amb la denominació adequada. També, per altra part, a la mateixa Diputació ja comencen a sentir-se veus que defensen, en el sentit exposat, un tracte correcte per al territori pirinenc de la província.
Cal en el nostre cas, en la nostra demarcació geogràfica de l’Alt Pirineu –comarques de l’Alt Urgell, la Cerdanya, els Pallars i l’Alta Ribagorça-, corresponent al Pirineu català, que trobem una bona marca, inserida en el concepte Pirineus i que permeti la comoditat d’afegir la precisió comarcal i local. En molts casos la marca comarcal –Pallars, Cerdanya-, o local –Vall de Boí, Puigcerdà, la Seu- pot disposar d’una certa fortalesa comercial, però en molts casos per tal de plantejar una imatge supracomarcal, cal trobar-ne una altra. Pirineu occidental i central, queden massa topogràfiques. Potser una bona denominació per a campanyes de promoció de la nostra part del Pirineu, podria ser la d’Alt Pirineu de Catalunya, però no goso posar-m’hi fort, perquè els professionals del tema són els que han de tenir la darrera paraula, de comú acord amb els nostres responsables institucionals.
El que voldria deixar ben clar és que Pirineus és un concepte molt fort per a nosaltres però que no hem de tolerar que es dilueixi en contacte amb realitats territorials que en sí no són pirinenques, com passa clarament amb la de Lleida, i també amb la de Girona. També sóc conscient que molta gent ha adoptat de bona voluntat, per la rutina publicitària dels darrers anys, els conceptes Pirineu de Lleida o de Girona –a Bellver serien pirinencs lleidatans i a Alp, pirinencs gironins. I així, tots tan tranquils i, a consentir que, a part del bon o mal ús dels diners públics, la realitat cultural sedimentada al llarg dels segles vagi a parar al sac de les andròmines.
