El vuit de març ja és una festa institucional consolidada. Ja hi juga tothom. Fins i tot des dels angles polítics més radicals corre el perill de ser convertida en un gran joc d’artificis, corejats amb els mantres habituals, però sense cap transcendència en la vida de cada dia. Cal baixar, eficaçment, el Dia de la Dona al carrer, sobretot a casa nostra, al nostre Pirineu. I no és una tasca fàcil.
Entre l’organització de berenars, amb el perill evident de caure en la carrincloneria i la convocatòria de comissions no mixtes, homes exclosos, hi ha tot un camp d’actuacions que caldria contemplar per part dels col·lectius interessats en el tema; penso en debats sobre les temàtiques laborals que més afecten a la dona en les activitats econòmiques i sobre les temàtiques culturals que tenyeixen de discriminacions de gènere la vida social.
Respecte aquesta segona temàtica, la cultural, hi té una especial incidència el fet religiós. La religió, especialment la catòlica, la que manté una forta influència en la vida de la nostra societat, es caracteritza pel que fa a la seva organització institucional, a mantenir la dona com a una persona humana subsidiària respecte l’autoritat de l’home. La dona, per qualitats personals que posseeixi, encara que disposi dels màxims nivells de preparació i formació, no pot accedir al sacerdoci, no se li reconeix, doncs, dins de les estructures vaticanes, la mateixa capacitat que se li reconeix a l’home.
Personalment, he tingut molts bons amics que eren capellans, dic que ho eren perquè avui ja són morts: Pasqual Ingla, Albert Vives i Josep Mas. Eren gent, cadascun amb la seva pròpia, i forta, molt forta, personalitat. Com sempre he estat d’idees fixes, si més no en aquest tema, de tant en tant els atacava per la poca consideració de la dona en l’Església; érem amics de veritat, m’ho podia permetre. També he de dir que la meva situació formal respecte la institució eclesial és la de no practicant, situació, que em permet plenament, des de tots els punts de vista, la llibertat d’opinió.
Els meus amics sacerdots es mantenien amb una curiosa, i idèntica solidaritat professional, a la defensiva, i mostraven, automàticament, la figura de la Verge Maria com exemple de l’alt relleu de la dona dins del món cultural catòlic. I això que políticament un era d’esquerres, l’altre de centre i el darrer de dretes. Bé, com el carreró era sense sortida, passàvem a parlar d’altres temes que ens unien amb molta més intensitat. El que resultava evident és que no tenien cap argumentació, des del meu punt de vista, per defensar la posició discriminada de la dona dins de l’Església. També he de dir que potser el que hagués adoptat una posició més acordada amb la igualtat de gènere hagués estat el Pasqual Ingla, però va morir massa jove.
Clar, si el tema de la religió, i la seva influència institucional, fos poc important en la societat pirinenca, hauríem de pensar que la lògica dels fets acabaria imposant-se. Però aquesta influència religiosa ens és molt important, aquí i ara. Per exemple, a la Seu hi ha entitats com Sant Sebastià, amb gairebé un miler de socis, que tenen com a norma la no acceptació de les dones en les seves files. I és una entitat marcada des de la seva fundació per sentiments religiosos. I com l’Església Catòlica considera la dona com a no adequada per a formar part del col·lectiu sacerdotal, el sector directiu dels germans de Sant Sebastià es troba també legitimat ideològicament per barrar el pas a la dona com a germana.
Gairebé sento el que em diuen alguns amics, i amigues, lectors: deixa que el temps faci la seva feina, que ell ho posarà tot al seu lloc. Sí, però, també cal ajudar-lo perquè mentrestant no és bo que la dona sigui discriminada en cap lloc, no ens interessa, no és bo per al bon funcionament de la nostra societat ni per a les mateixes entitats que actualment poden caure, en la meva opinió, en discriminacions de gènere. I d’això cal també parlar-ne el Dia de la
