Addicció normalitzada

Islàndia comptava fa 20 anys amb la taxa més alta de drogodependència en adolescents d’Europa. Ara però, la xifra és la més baixa, gràcies a una campanya de prevenció que posava el focus en donar alternatives als joves perquè no s’apropessin a les drogues. «Buscaven que cadascú trobés el seu lloc al món», explica la psicoanalista experta en addiccions de l’Institut de la Ment i membre de l’Escola Freud Lacan de La Plata, Claudia Luján.
La política del govern islandès proposava quelcom que també podria aplicar-se al Principat, que és «oferir la possibilitat de fer quelcom que els hi doni una satisfacció i no l’hagin de buscar en altres substàncies». Però són activitats que estiguin a l’abast de tothom, perquè les activitats extraescolars acostumen a anar lligades a una quota.
El segon punt d’actuació van ser les famílies. Pares que, quan coneixen l’addicció del seu fill o filla «arriben a la consulta desorientats, desautoritzats i desresponsabilitzats». Primer perquè no s’esperen la situació, segon perquè, arran d’haver viscut una infància autoritària, la confonen amb l’autoritat; i tercer perquè creuen que no tenen res a veure amb la decisió del jove. A més, «la diferència generacional fa que es trobin amb coses noves que no entenen», explica Lujan.
A Islàndia, van veure en el diàleg entre pares i fills una peça clau perquè els joves aprenguessin a verbalitzar les emocions i entendre què els hi passava. Amb tot, Luján és clara, i veu el paradigma com «un ideal», difícil de poder aconseguir a Andorra a causa de la quantitat d’hores de feina a les quals es veuen sotmeses les persones que treballen. «Hi ha pares que realment no poden assumir la càrrega», reconeix.
L’alcohol, el tabac, el cànnabis o altres substàncies són «una via perquè, el que no pot sortir amb la paraula, surti d’una altra manera», afirma la psicoanalista. Ella fa un any que exerceix al país, i una de les coses que més la sorprèn és que «hi ha molta addicció normalitzada, com per exemple l’alcoholisme». La major part dels seus pacients tenen entre 30 i 40 anys i presenten problemes amb la cocaïna.
«En un primer moment t’expliquen que és perquè han d’estar atents, actius i desperts», afirma. Però, en aprofundir una mica, comencen a aparèixer «altres coses» que explicarien la necessitat de no poder deixar de pensar en l’èxit i en ser productius. La gran pregunta per a Luján és «què fa que algú quedi enganxat a quelcom que li fa mal?». Pot ser pressió de grup, curiositat, voler sortir endavant després d’un entrebanc emocional o voler donar el 100% d’un mateix. Amb tot, «el més important és la relació que cadascú estableix amb l’objecte de desig», conclou Luján, perquè un ús no esdevingui addicció.