Victòria Vicky Jiménez Kasintseva ha situat a Andorra al mapa del tenis mundial després de guanyar l’Open d’Austràlia júnior amb només 14 anys. Així, a través d’un joc basat en la capacitat de créixer en els moments més decisius del partit, la jove esportista del Principat mira al futur amb la il·lusió i l’ambició de qui no té límits físics.
–Què se sent després de guanyar el seu primer Grand Slam?
–La veritat és que no m’esperava vèncer un torneig d’aquestes característiques de la manera que ho vaig aconseguir. La qualitat de les jugadores que hi havia era molt alta, però a més és que jo no estava entre les favorites. Crec que el que m’ha portat a adjudicar-me el trofeu és la capacitat de lluitar al màxim cada punt.
–En quin moment va començar a pensar que podria vèncer el torneig?
–A partir de la tercera ronda vaig adonar-me del que estava fent i a la quarta ja vaig creure que ho podia assolir. Les primeres rondes sempre són més difícils i quan arribo a les semifinals ja estic plena de confiança.
–De fet, a la tercera ronda va viure un dels moments més exigents en salvar tres boles de partit en contra.
–Sí, sí. Va ser l’instant més complicat de tot el Grand Slam perquè vaig anar perdent durant la major part de l’enfrontament i mentalment va ser molt dur. Pensava que no podia donar-li la volta al duel, però el meu cap em demanava seguir competint fins al final. El cos patia a causa de la calor que feia i l’altra jugadora tenia un joc molt bo, però tot està a la teva ment. El tenis és un esport molt psicològic i quan veia que ella abaixava el cap en fallar un punt, jo agafava més força fins a treure avantatge de la situació i donar-li la volta.
–Té previst competir a més Grand Slams aquesta temporada?
–Vull ser a tots, per això participaré a Roland Garros, Wimbledon i a l’Open dels Estats Units.
–Quina és la seva superfície preferida?
–M’encanta la terra batuda perquè m’aporta el temps suficient per defensar millor que a altres superfícies més ràpides. Pel meu joc és millor i si bé gaudeixo atacant, m’agrada realitzar canvis de velocitat. Sempre he entrenat a allà.
–Com aconsegueix reduir la diferència d’edat a la pista?
–Mai penso en l’edat quan competeixo tot i saber que som diferents. Crec que tinc un físic privilegiat que em permet competir contra noies tres o quatre anys més grans. Per tant, considero que el físic i l’edat no són tan importants quan sortim a la pista. La mentalitat i el teu esperit de lluita és el que fa la diferència.
–La seva principal virtut és la capacitat de donar el seu millor nivell sota pressió?
–La meva mentalitat és el meu punt fort. Com més desanimada veig a la meva rival a dins de la pista, més força agafo per continuar jugant. És en aquest moment on detecto que estic fent més dèbil al meu adversari i augmento el meu rendiment. Em considero una persona molt competitiva fora i dins de la pista i això és el que em fa bona jugadora. Sempre tinc les mateixes ganes de guanyar.
–La derrota forma part del cicle natural de l’esportista, no?
–El tenis és un esport d’errades i no pots guanyar sempre. En un moment donat arriben les derrotes i de fet, abans de disputar l’Open d’Austràlia vaig perdre en un torneig de menor categoria. Per ser molt bon jugador has d’aprendre de les derrotes perquè això és el que et porta a guanyar. A mi m’encanta com lluita Rafa Nadal.
–El seu caràcter és similar al de Nadal?
–Sempre he seguit a Nadal pel seu esperit de lluita. No tenim el mateix caràcter però m’inspira. Els punts que salvo és per la confiança que tinc en mi mateixa i coincidim en el fet que els dos sempre volem guanyar. És a dir, per vèncer has de tenir grans cops, però la mentalitat marca la diferència. Federer és un gran exemple, perquè sempre havia tingut molt talent, però fins que no va canviar la seva actitud no va tocar el seu sostre.
–Com prepara cada partit?
–Cada rival és diferent i per aquest motiu s’ha de buscar la manera de derrotar-lo de manera específica. A vegades mirem el partit i d’altres preguntem, però ara quasi sabem com juguen totes. Això sí, sempre analitzem al rival, parlo amb el meu pare i em mentalitzo per jugar contra el meu contrincant.
–Té una rutina especial que duu a terme abans de cada enfrontament?
–El dia abans d’un partit no m’agrada pensar en el duel i opto per gaudir del moment. No tinc grans rituals, però prefereixo asseure’m al costat esquerre de la pista i col·locar el raqueter, l’equip i les aigües també a l’esquerra. A més, faig uns moviments concrets amb les canelleres abans de disputar cada punt.
–Com lluita contra els nervis?
–On de veritat sento nervis és a l’escalfament, però després dels primers punts no veig a les persones de la graderia ni els sento, no sé quantes hi ha, només veig al meu equip i a la meva família, especialment al meu pare.
–Què significa el seu pare per vostè?
–Sense ell no hagués pogut arribar a res ni ho podria fer en un futur. És la persona clau del meu tenis. Ha tingut molta paciència i sempre ha cregut en mi, per això estic aquí. Em dona la tranquil·litat i la confiança necessàries per ser així.
–Seguirà representant a Andorra?
–Això no canviarà. Soc andorrana i sempre ho serè. He tingut la gran sort de néixer al Principat perquè la meva família és d’aquí i estic feliç. Seguiré representant al meu país.
