Silvio Moreira

Al final, l’objectiu sempre és arribar al podi. Però sent un Campionat d’Europa i tenint els països que són punters mundialment, com un país com Andorra, passar un parell de rondes o arribar fins a la zona de repesca, que seria entre els deu primers, seria molt clau.

Sí, totalment. Al final jo crec que una medalla com aquesta sempre és molt positiva, ja que als Petits Estats hi ha països que són punters mundialment, i haver-me enfrontat amb ells i poder haver guanyat et dona un punt de confiança. Sempre estem igualment amb els peus a terra, perquè al final són uns Jocs dels Petits Estats, però sí que un punt de confiança et dona.

Bàsicament, és una seqüència de moviments de defensa i d’atac que simulen una lluita contra un adversari. No vull dir la paraula coreografia, perquè no ho és, però perquè s’entengui és com una coreografia de moviments de defensa i d’atac que simulen una baralla amb diversos oponents.

Només estàs tu al mig del tatami. Hi ha kates específiques que estan marcades amb els seus moviments i les has d’executar sense desequilibrar-te, sense equivocar-te amb la kata, amb la posició o amb les tècniques, i intentar-ho fer el més fort possible. Això és un tema que potser la gent no se n’adona, perquè no és el mateix pegar a un sac que pegar a l’aire. Si es prova, és complicat.

Al final hi ha un reglament en el qual hi ha deu criteris. Entre ells hi ha la rapidesa, l’explosivitat, la força, la tècnica, la posició, les transicions del moviment o la conformitat de la kata. La majoria del que és tècnic es podria avaluar d’una manera relativament fàcil. La part subjectiva és quan has d’avaluar si un pega més fort que l’altre, si un és més ràpid o més explosiu, perquè no tens res per mesurar-ho. Aquí entra el criteri de l’àrbitre i és per això que a vegades costa entendre alguns enfrontaments o per què es perd o es guanya.

És una cosa que anàvem demanant des de fa temps, perquè al final el kata és molt subjectiu de jutjar. Hi havia petites trampetes, com a tots els esports. Si dones cops al karate o al cos, fa una mica més de soroll i sembla que estiguis pegant més fort o que siguis més explosiu. Els cops de peu al tatami o la respiració forçada també generaven aquesta percepció. Això podia fer que el criteri de l’àrbitre no fos del tot clar. El que s’ha canviat bàsicament és que qui faci això estarà desqualificat. Per tant, s’ha d’anar molt amb compte i polir aquestes petites trampetes que acostumen a fer alguns països o alguns atletes, perquè ara el que abans et podia donar un punt a favor et perjudica.

Sí. Uns [paísos] més que d’altres, però sí. Nosaltres, pels petits països, que ja anem amb desavantatge perquè no et miren igual, ens podem beneficiar bastant d’aquest aclariment al reglament. Pots fer molt més karate de veritat i no intentar fer altres coses.

És una cosa a la qual ja estic acostumat. He tingut diferents entrenadors, però no estan a Andorra, perquè a nivell de modalitat de kata soc l’únic que la practica. Aquí es dedica més al combat. Per a mi és molt difícil entrenar sol, perquè depenc dels vídeos que envio i després els entrenadors m’analitzen les coses a posteriori. No és una feina in situ. M’he d’esperar a l’anàlisi d’aquella mateixa nit per poder aplicar-ho l’endemà. Aquesta és la major dificultat que tinc, però és el que hi ha.

M’hauria de deixar de treballar i anar-me’n a algun lloc on estigués entrenant al 100% amb un entrenador. Però és molt complicat. Amb el que tinc és amb el que em gestiono.

Sí, en aquest aspecte sempre m’ha ajudat molt i sempre n’he estat molt agraït. He trobat diferents entrenadors i, per exemple, per preparar els Jocs m’anava almenys una vegada al mes a València a entrenar un cap de setmana llarg. La federació sempre ha estat al meu costat per buscar solucions. El que passa és que la subvenció és la que és i no poden abastar-ho tot només per a un esportista. Òbviament, jo també he d’assumir certs costos.

És un tema delicat. Al final Andorra té la visió d’altres esports i també ens perjudica que el karate no es consideri un esport olímpic. Tot i això, penso que hi ha molt bona base i sempre hem tret resultats des de la base. Jo crec que s’hauria d’apostar més per els petits esports i no enfocar-se només en certs esports comptats.

Sí, la Federació Andorrana de Karate fa molt bona feina amb la base. Aconseguim passar rondes a les lligues mundials, a les Youth League, i medalles a la lliga espanyola, que és puntera mundialment. El problema arriba als 18 anys, quan molta gent ha de marxar fora a estudiar i és complicat mantenir-ho. Jo ho he fet entrenant, estudiant, traient-me una carrera i un màster, però també penso en la gent jove que potser no ho veu clar, perquè al final s’ha de pensar en el futur i en guanyar-se la vida.

Sí. Potser no per part del competidor, sinó per una qüestió d’estructura esportiva de país. La federació, amb el que té, fa tot el possible, però falta més reforç des d’altres bandes.

Aquest any encara quedaria una altra prova del circuit mundial, que és a Salzburg, i en principi hi voldria anar i intentar fer les millors rondes possibles. Després, a la Lliga Nacional, estic amb opcions d’arribar a la final. Queda una jornada més, que es farà entre setembre i octubre, i l’objectiu és consolidar aquesta plaça per a la final del desembre. I a més llarg termini, el més important és continuar pujant al rànquing per poder optar al Mundial de l’any que ve. I després, ja molt a llarg termini, els Jocs dels Petits Estats de Luxemburg 2029 també són una cita clau per a mi.