El nivell de les nostres exigències de cara a les atencions personals que ens ofereixen les institucions públiques ha anat augmentant als darrers anys. I això malgrat les retallades patides, algunes tan incongruents com despullar petits hospitals comarcals per col·lapsar centres provincials.
La pandèmia de la covid ens ha portat un increment de sensibilització social i individual per aquests temes, cosa que ha permès que els països components de la Unió Europea (UE) pactessin l’oferta d’uns fons coneguts com a Next Generation UE, fons que han de servir tant per a la reconstrucció econòmica com per a la posada al dia dels equipaments socials i sanitaris.
Al ple de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell del passat 12 de setembre, un dels punts aprovats va ser la cessió de terrenys públics al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya per a la construcció d’un nou hospital finançat pels Next Generation. Aquests terrenys s’han obtingut després d’un complex procés de requalificacions urbanístiques. No cal dir que l’opinió pública afectada espera que puguin iniciar-se les obres tan aviat com siguin possible.
En l’opinió d’aquest articulista, ara és el moment per posar en consideració tres aspectes fonamentals. El primer, és pressionar les administracions competents tot el que sigui possible per aconseguir uns nivells mínims d’oferta sanitària. Benvingudes siguin les parets noves, però no anirem bé si no van acompanyades d’uns nivells d’oferta assistencial prou eficaços. El segon, iniciar ja, en el marc de la direcció territorial de la nostra regió sanitària altpirinenca, una intensa política de col·laboració i coordinació entre els hospitals de Puigcerdà, Vielha, Tremp i la Seu d’Urgell. Només per aquesta via podrem aconseguir serveis especialitzats que per si sols cap d’aquests hospitals pot oferir. I tercer, assolir un conveni hispanoandorrà pel qual l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell es converteixi en hospital de referència, si més no de l’hospital de la Seu i possiblement, del de Puigcerdà.
Aquí caldrà que intensifiquin les seves negociacions els representants de totes les administracions implicades: l’andorrana, l’espanyola —vull dir el representant de l’administració central, amb l’empenta de l’ambaixador espanyol—, la catalana —aquí hauria d’actuar ja el delegat de la Generalitat de Catalunya a Andorra— i el director territorial de sanitat de l’Alt Pirineu i l’Aran. Cadascun des de les seves diferents perspectives, però treballant amb l’objectiu comú de millorar l’assistència sanitària de tota la zona.
Andorra se’n pot veure beneficiada en tots els sentits. Dos exemples. El primer, evitar tot el caos administratiu que es va produir amb la pandèmia i que va originar l’emissió de tota mena d’opinions i situacions inconcebibles al dia d’avui. El segon, ajudar a solucionar temes com el del servei de radioteràpia que, per finançar-lo, requereix una massa crítica de gairebé 100.000 possibles afectats. Una xifra que trobem amb escreix sumant andorrans, alturgellencs i cerdans, per exemple.
També s’ha de repetir constantment, per evitar males interpretacions, tan fàcils en aquestes qüestions, que demanar que l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell sigui un hospital de referència per a hospitals com el de la Seu i el mateix transfronterer de Puigcerdà, no ha de significar mai abandonar, als nivells que es defineixin, els serveis de centres com l’Arnau de Vilanova o la Vall d’Hebrón. El que demanaríem és un guany per a tothom: per a Meritxell, consolidar una massa crítica de pacients que puguin garantir la rendibilitat de determinades especialitzacions; per als centres provincials —cas específic de l’Arnau— contribuir a la seva desconcentració; per als hospitals comarcals, el manteniment d’una oferta millorada de prestacions sanitàries; i, sobretot, per als ciutadans, una millora bàsica per als seus costos de desplaçaments i per a la qualitat de l’assistència rebuda. El que es diu avui un win-win, vaja.
