Ja fa un any i mig, a començaments del novembre del 2020, ens deixava Lluís Mera Martínez. Nascut a Martorell fa una seixantena d’anys, va venir a parar a la Seu d’Urgell per exercir la seva professió de cambrer. També va treballar a la Cerdanya i a Andorra. Era una persona ben peculiar, inconfusible, alt, una mica desllorigat, que caminava de manera ben especial a causa d’unes articulacions rebels. Acumulava tota mena de problemes laborals, sanitaris i econòmics. Aquesta situació el va portar a desenvolupar una sensibilitat social molt interessant, sempre des d’angles trencadors, amb un estil ben propi, que anava des de la insistència reiterada en tota mena de reunions fins a la proclamació dels seus problemes individuals convertits en símbol de dèficits socials, de falta d’equipaments comarcals sanitaris ben dotats, i de desigualtats socials en general.
La seva eina preferida per fer arribar les seves reivindicacions era l’epistolar; signava tant individualment com en representació d’associacions domiciliades a casa seva, a la plaça Patalín de la Seu d’Urgell. Així, com a representant de l’Associació d’Usuaris de la Sanitat Pública del Pirineu es dirigia el juny del 2019 a Jordi Fàbrega, llavors nou alcalde de la Seu d’Urgell, reclamant-li que l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell es convertís en centre de referència per als habitants de l’Alt Urgell i demanant-li que fes les oportunes gestions amb les autoritats andorranes, catalanes i espanyoles. Al mateix temps, escrivia a la Regió Sanitària de l’Alt Pirineu i Aran exposant els costos impressionants que li suposaven els desplaçaments gairebé quinzenals a l’Arnau de Vilanova de Lleida i tot el que aquesta problemàtica representava per a la ciutadania alturgellenca. Literalment, escrivia: «En aquests moments, l’hospital Arnau de Vilanova pateix d’un excés de demandes sanitàries… A més, les cada vegada més sovintejades derivacions cap a l’Arnau no tan sols ja han deixat de significar estalvis per a l’administració sanitària catalana sinó que, a més, signifiquen unes fortíssimes despeses per a la ciutadania del nostre Pirineu». Posats a cercar ajuts, com a entitat d’usuaris, es va dirigir a Amancio Ortega Gaona, per tal que la seva fundació creés una borsa financera per finançar desplaçaments a Lleida.
En qualitat d’Associació d’Aturats del Pirineu es dirigia també a l’alcaldia de la Seu «manifestant-li la nostra preocupació pel fet que al Banc d’Aliments es detecta escassetat de productes d’alimentació en especial sopes i llet». Tampoc la pobresa energètica li era aliena i a l’agost del 2019, en plena canícula, incloïa al mateix escrit la pregunta de si «l’Aajuntament i Peusa tenen tancat algun conveni respecte a aquest tema tan delicat». Com a Associació d’Aturats també es va dirigir a la llavors delegada del govern a Catalunya, Teresa Cunillera, davant de la dificultat de tramitar els certificats de penals per treballar a Andorra, amb la petició que es poguessin obtenir a la Seu. Va intervenir també en múltiples gestions com a component de la Plataforma d’Afectats de la Cruïlla de Montferrer, escrivint al director general de carreteres, a Madrid, i pressionant tots els diputats que visitaven la Seu per aconseguir la rotonda a l’encreuament de Montferrer.
On la seva pressió i insistència va ser més persistent fou amb la temàtica dels treballadors fronterers a Andorra. Visitava —i era ben atès—, l’ambaixador espanyol a Andorra, Àngel Ros, per exposar-li temes tan actuals com la reivindicació de la prestació de l’atur per a tot el col·lectiu fronterer i pel tema del tancament del Punt de Trobada. Segons fonts ben informades, Mera era ben rebut, considerat un afectat més dels problemes que exposava i un activista tenaç per resoldre’ls. També havia visitat el copríncep episcopal i mantingut correspondència amb el cap de Govern d’Andorra. En un rampell d’ironia va escriure una carta als Reis Mags, un emblemàtic 28 de desembre del 2019.
«A poc a poc, Lluís, et guanyares un respecte dels que et tractàrem, fins a un punt inesperat per a tu mateix uns anys abans. Va ser trista i molt sentida aquella petita cerimònia del teu enterrament al cementiri de la Seu. De fet, dues cerimònies, una de religiosa i una de civil. El rector de Sant Ot de la Seu va resar per la teva ànima, purificada després dels anys dels calvaris que t’organitzava la teva salut, i aquest articulista va tenir l’honor de representar la part civil, acomiadant-te en el teu darrer apartament, aquell nínxol de sotateulada des d’on tindràs durant molts anys una bona perspectiva del nostre futur».
