Hi ha una cosa profundament curiosa en la coreografia que desencadena la marxa d’algú conegut. No cal que la persona sigui un sant de la nostra devoció; de fet, com més aspra, incòmoda o discutible hagi estat la seva trajectòria en vida, més aparatosa sol ser la mutació col·lectiva després de la seva defunció. De la nit al dia, les cròniques s’omplen d’elegies automàtiques, les tertúlies polítiques adopten un to de solemne compunció i les xarxes socials —aquest aparador perpetu de les vanitats— s’obren de bat a bat per acollir una legió d’improvisats ploraires que, tot just quaranta-vuit hores abans, dedicaven els seus millors dards a desacreditar el difunt.
Amb Gabriel Ubach —una persona i un representant emblemàtic més que conegut al país— ha succeït una cosa d’aquesta mena. La seva recent pèrdua, implacable i veloç a causa d’una d’aquestes malalties que congreguen el dolor i l’angoixa de qualsevol, ha deixat un buit sensible, i a la vegada, estrany, acompanyat per aquesta inevitable sensació de dolor que provoca la marxa de qualsevol ésser humà, i més encara quan el final arriba sense donar temps ni marge per a un comiat “com deu mana”. Certament, seria injust posar tothom al mateix sac: molts van mantenir sempre una postura coherent, i hi ha matisos en com cadascú processa l’absència. Però no deixa de cridar l’atenció el catàleg inabastable d’hipocresia diplomàtica que s’ha desatat en certs sectors —des d’alguns perfils polítics fins a bona part de la gent del carrer— que abans el criticaven amb vehemència i avui competeixen per recordar-lo amb una devoció sobreactuada.
La memòria selectiva de la grada
Durant anys, Ubach va ser un incansable lluitador dels drets que considerava justos i correctes, defensant-los sempre amb vehemència i sense amagar-se ni acovardir-se mai davant de ningú. Se’l va qüestionar amb duresa des de tribunes públiques i des de la barra lliure del ciutadà de peu, que sempre sap gestionar els conflictes aliens amb una vara de mesurar impecable, jutjant les seves formes i la seva constant insistència a tibar la corda.
Tanmateix, prou a penes s’apaga la llum d’algú perquè comenci el ritus de la beatificació exprés. Els mateixos que l’assenyalaven amb menyspreu o ironitzaven sobre les seves maneres ara semblen oblidar les seves pròpies crítiques prèvies per sumar-se a l’elegia obligatòria. És una mena d’amnèsia interessada on resulta més còmode sumar-se a l’aplaudiment pòstum que lidiar amb la complexitat del que aquesta persona va ser en vida.
Entre el xoc i la distància
Amb nosaltres va mantenir sempre una relació basada en la franquesa absoluta: mai vam ser amics, però sempre vam ser sincers, d’aquests que cada vegada que parlàvem ens dèiem tot a la cara i sense falsedats, en un territori on les caretes sobraven. Li ho vam dir personalment en més d’una ocasió: podíem estar profundament d’acord en el fons de moltes coses, però discrepàvem en els mètodes.
No van faltar moments en què ens va proposar anar junts al xoc frontal. I encara que reconeixíem que la seva manera de procedir era perfectament legítima, i fins i tot eficient i vàlida dins de la seva lògica de lluita, nosaltres simplement no volíem fer-ho d’aquesta manera. Des de la nostra perspectiva, en no ser un sindicat ni un gremi, la nostra òrbita i la nostra manera de buscar solucions responien a una altra arquitectura, reservant la confrontació només per a allò que ho requerís de manera inapel·lable. Ubach ho sabia, i entenia aquesta distància amb la naturalesa de qui respecta el soci franc. Entre nosaltres no hi havia afinitat cega, sinó el tracte directe de qui prefereix la veritat a la conveniència.
El valor de reconèixer en vida
Tant de bo aprenguem d’una vegada per totes que no cal que algú emprengui el viatge definitiu per començar a valorar l’esforç que posa en les coses. Andorra està plena de gent que, des de diferents llocs, trinxeres i sensibilitats, brega dia a dia per construir un futur millor per a tothom, equivocant-se i encertant a parts iguals.
Cuidar el respecte mutu, debatre amb franquesa i reconèixer l’esforç aliè mentre som a temps —sense esperar a què l’absència ens torni sobtadament generosos— és el millor homenatge que podem retre’ns com a societat. Reconèixer el mèrit en vida, amb honestedat i sense malícies, és l’única manera de honrar de debò aquells qui, com Ubach, es van jugar la pell defensant el que creien just.
