Gairebé com un excel·lent pròleg de la Festa Major de la Seu, vaig assistir a les Jornades de Teologia organitzades per la Delegació d’Ensenyament del Bisbat d’Urgell. El públic estava composat per preveres —una dotzena?—, religioses i molts professors i professores de religió. I algun petit nucli de curioses i curiosos, algun de tan heterodox com un servidor. L’ambient era agradable, finestres obertes, en un bon local ubicat a la planta baixa del Seminari Diocesà. El primer dia, matí i tarda, extraordinàriament interessant, amb una conferència del professor Josep Oton sobre la figura de Simone Weil, una intel·lectual marxista, de vida heroica, molt propera al catolicisme. A la tarda, la conferència va derivar, entre capcinades explícites, cap a un tema central, la desesperació que molts creients pateixen —Ingmar Bergman inclòs— davant la falta de comunicació directa amb Déu, “el silenci de Déu”. Oton va situar “el silenci” com una font de comunicació del més alt nivell.
Això del silenci, no és pas, doncs, una passivitat. En molts casos, com el misticisme ardent ens marca, és una via ràpida d’integració en un ambient espiritual de primera divisió. Ara, anem cap on ens interessa més: un càrrec públic tan important com el Copríncep episcopal pot practicar el silenci en les temàtiques més importants del seu coprincipat? Sí, és clar que ho pot fer i, de fet, ja ho fa, quotidianament. És veritat que ha anat parlant de temes que, cívicament, afecten a la frontera entre la moral ciutadana i la doctrina vaticana —no dic catòlica, perquè visc en l’esperança de l’evolució. A Andorra, i amb raó, preocupa molt el tema de la interrupció voluntària de l’embaràs, perquè és un dret inherent al funcionament d’una societat contemporània. I no pel nombre de persones afectades sinó pel que implica de respecte als drets humans, en aquest cas, especialment, de la dona. Encara que el professor Oton no toqués la qüestió, penso que Simone Weil, tindria una opinió molt clara al respecte. El Copríncep episcopal, en la nostra opinió, no ha de quedar encerclat per aquest tema, atès que molts són els temes, bàsics i variats, que han d’ocupar la seva atenció, entre els quals, el principal, el més important, el tema mare de tots els temes: l’Acord d’Associació amb la Unió Europea.
Repassem els casos de dos altres coprínceps: Joan Martí Alanis i Emmanuel Macron. Joan Martí, i el seu equip, va entrar —anava a dir que a pit descobert—, en el tema més important per a Andorra després dels Pareatges: la Constitució. Ara pot semblar que tot va ser pla i avall, però a Martí el camí constitucional li va resultar summament espinós. Molts sectors andorrans, sectors de pes, haurien canviat Martí, fins i tot, per Caixal, que va consentir una Reforma que no tocava tant les essències pàtries, per no dir una grolleria. Emmanuel Macron, que no sap per on sortir-se’n de tants problemes interiors i exteriors que pateix, sempre troba cinc minuts per recordar a la ciutadania andorrana que no hi ha cap altre camí que no passi per Europa. Ara es va negociant un acord de fronteres bàsic per als negocis andorrans. Amb quina cara es podrien presentar els negociadors andorrans l’endemà d’un no dels seus conciutadans a la coordinació —que d’això es tracta— amb les economies espanyoles i franceses?
Aquesta temàtica tan fonamental, que toca el mateix moll de l’espinada de l’estructura econòmica i social d’Andorra, no pot ser tractada pel Copríncep episcopal, amb un silenci, ple de prudència, sí, però silenci. Amb permís dels místics més prominents, el silenci vol dir no parlar amb veu alta, no expressar una opinió. Tothom sap, aventuro, que els discursos de les autoritats catòliques acostumen a tenir estils propis, estils allunyats d’un Macron, i potser, d’un Espot. I com articulista, goso expressar que de la banda de la Seu d’Urgell calen gestos i calen paraules. A més, no crec que Serrano Pentinat, tingués cap frec desagradable amb el secretari d’Estat del Vaticà si fes aquest pas. Aquí, la jurisprudència l’elabora el Copríncep.
