Després d’aclarir Canillo, toponímicament parlant, toca ara fer-ho amb la parròquia germana d’Ordino, separades ambdues pel pic de Casamanya, el més andorrà de tots, per bé que no el més alt, 2.752 m. Del Casamanya baixa un contrafort sobre Ordino i concretament sobre el poble veí de Segudet, que té la particularitat de ser escalonat, com si un gran gegant pogués baixar de dalt la muntanya fins a baix la vall d’Ordino tot saltant d’esglaó en esglaó, uns quatre o cinc de diferent mida. Allí hi ha un ordre de dalt a baix o, viceversa, de baix a dalt. Això és el que voldrà significar Ordino, per bé que no podem identificar quina cosa era un “ordino” en aquells temps tan reculats, segurament era un objecte de la vida quotidiana força familiar: una joguina, un instrument musical, un estri per comptar o uns calaixos o estanteries per “ordenar” coses. Avui podria ser perfectament un “ordinador”, de la mateixa i idèntica arrel. És clar, no? Molts topònims no són altra cosa que metàfores. Es referien a objectes, eines o coses ordinàries. Vaja, una altra paraula de la mateixa arrel, «ordinàries». També ho és el mot “ordi”, que té una espiga amb els grans meravellosament ben ordenats i apilats, l’un damunt l’altre. La gent, més observadora que avui, veien figures en les muntanyes i les anomenaven d’aquesta manera. .