Amor i humor. Estimar s’assembla a riure. Gaudir d’un bon sentit de l’humor indica un grau més que acceptable d’intel·ligència, perquè denota capacitat de trobar una sortida a les situacions més complicades; ajuda a treure dramatisme a algunes escenes personals, a més de posar oli metafòric a les juntures de les relacions socials. Sovint, un problema o un conflicte rep una mica de llum quan les persones saben riure plegades. Riure amb els altres, sense riure’s dels altres.
Tornem-hi amb el primer, solemne, una anècdota d’un pare de l’Església, patró del papa Lleó, monsenyor Robert Francis Prevost (1955). Doncs resulta que sant Agustí (+400) es passejava per una platja de Tunísia, on se situa l’antiga ciutat d’Hipona. Rumiava i rumiava, perquè volia predicar sobre el misteri de la Santíssima Trinitat i no acabava de treure’n l’entrellat. «Que si de Déu només n’hi ha un, però són tres persones, però deuen ser tres, però com vols que digui tres, si només és un. Tres en una sola substància, però això no aclareix res. L’Emília de Vallfogona té molta raó quan afirma que, en les coses de Déu, tot són metàfores. Com explicar-ho?»
Doncs d’aquesta manera, rumiant, caminant, deixant les petjades sobre la sorra molla, el bisbe d’Hipona topa amb un infant jugant a la sorra, bastint el seu castell, amb les seves torres, merlets i defenses, inclòs un bon fossat defensiu tot al voltant. El nano, tan concentrat com atrafegat, s’afanyava amb un cubell, anant i tornant de l’aigua per omplir-lo al mar i buidar-lo a les portes d’aquella estantissa construcció. «Quin castell tan eixerit, maco. Què fas amb la galleda?» «Si senyor, doncs mira vull buidar el mar llençant-lo al fossat del meu castell.» I el nen se’n torna per repetir la mateixa acció. El sant bisbe resta pensatiu i quan torni contesta a l’infant: «però, que no veus que és una tasca impossible. El mar és immens, el teu poal, molt petitó i el teu pou de sorra torna l’aigua al mar per sota terra un altre cop.» Aleshores el noi, aixeca la testa, es mira fit a fit el jerarca i amb l’espurna de la saviesa divina en la seva mirada li respon: «I tu, què et penses, que amb el teu petit enteniment podràs comprendre qui és Déu, ell que és infinit i ha creat la teva intel·ligència?» Havent dit aquestes paraules, el petit desaparegué (Lc 22,31) i Agustí entengué que el misteri de Déu s’havia de viure molt a fons en veritat abans de voler-lo comprendre.
El segon recorda l’Eugenio (+2001), el saben aquell que es trobava practicant senderisme per la muntanya i, prop d’un barranc on el camí s’estrenyia, ressola sense remei i s’esvora un bon tros avall. Quan semblava que el resultat havia de ser fatal, el caminant s’aferra a un sortint de branca i aconsegueix salvar-se, almenys de moment. Però, què passarà després? Salten els minuts i la primera hora. Desesperant-se, llança crits d’auxili, una vegada i una altra: «Ei, que hi ha algú?»
Finalment, se sent una veu sorgida del més pregon de la muntanya, que diu: «Oi tant, fill meu. Aquí soc jo, Déu. Creu-me. Confia en mi i deixa’t anar, que enviaré una multitud dels exèrcits celestials dels meus àngels que et portaran als palmells de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres (Sl 91,12). Aleshores et prendran i et deixaran suaument a terra perquè puguis acabar la teva excursió.» «Sí val, gràcies –respongué aquell- però, que potser hi hauria algú altre?»
Anem pel tercer, s’enfonsa el vaixell, provocant una gran hecatombe. Centenars de morts ofegats, cremats, mutilats, que se n’acaben anant al fons. No hi ha suficients barques de salvament. Salvi’s qui pugui. Però un frare amb el seu hàbit ofereix la plaça que li pertocava: «no patiu, ja vindrà Déu a salvar-me.» I es queda a l’aigua, agafat sols a un tauló, amb el cos submergit quasi completament.
Al cap d’un quart arriba una barca, amb lloc suficient: «pugi, pugi, salvi’s amb nosaltres.» «No -respon el religiós- que he donat la meva paraula que Déu vindria a salvar-me. Gràcies, salveu-ne d’altres.» Els de la barca se’n van, estupefactes i estranyats. Però arriba una segona barca, amb la mateixa proposta i alhora la mateixa resposta. Fins i tot s’acosta un vaixell a rescatar els supervivents. «No desespero, Déu em salvarà.» Passen les hores i l’home s’acaba enfonsant, mor i arriba al cel, malgrat tot, amb la reclamació a flor de llavis per a sant Pere: «Home, jo confiava en vosaltres!» «Doncs no sé què has fet, perquè des d’aquí t’hem enviat tres vaixells». .
