Canillo aparentment és un topònim castellà. A Andorra només n’hi ha dos o, en tot cas, poquíssims. L’altre seria Ordino. Al Pallars Sobirà són incomptables: estanys Gento, Naorte, Salado… pobles com Sorpe, Son del Pino (Pont de la Fi), muntanyes com Aixerto, Montesclado, Montsaliente, etc. Això és degut al substrat basc d’aquests llocs. Així com el basc va originar el castellà en terres de Castella la Vella, transmetent a l’antiga parla les quatre vocals clares i distintes, així mateix va estar a punt de passar en el Pirineu català i concretament a Andorra. Ja hem dit en altres articles que el basc d’Andorra no es va extingir, sinó que la població basca va ser deportada a la nova Bascònia o País Basc des de tots els punts d’Espanya, seguint la conjectura de Wilhelm von Humboldt (1767-1835), que va sojornar llargues temporades al País Basc i que va arribar a aquesta conclusió, després de comprovar la gran munió de dialectes en un país tan petit.
El castellà va transformar noms com castell, martell, anell… en castillo, martillo, anillo… El català té molts mots acabats en -ell, concretament 305 segons el Diccionari invers de la llengua catalana, i hi ha una infinitat de topònims que també ho fan. Cal que algú faci el Diccionari invers dels topònims catalans, i veuríem que aquests superen els noms comuns pel que fa al sufix -ell. Canillo, per tant, podria haver estat primerament Canell, de la mateixa arrel que canal o canaló. A Canillo baixa de la muntanya un viarany recte i profund, que és el Canillo original. Sens dubte, servia providencialment perquè els pastors i potser també els ramats poguessin baixar directament des de les prades de l’alta muntanya al fons de la vall en poca estona i sense cansar-se gaire, en una espècie de tub gran.
